La Contenta

Els psicòpates integrats

2012-01-26T18:05:00.003+01:00

Un article estival de la BBC inspira aquest breu apunt. És allí on vaig trobar el títol. Aquell article em va contaminar fins el punt que ja no veig les coses de la vida de la mateixa manera que abans i fins i tot ha fet que alguns fets em quadrin millor en el trencaclosques que són les percepcions, els dubtes, la visió del que ens envolta.

Quan vaig llegir la noticia de que Demòcrates per Andorra dona suport a la consellera Mateu, tot i el dictamen del Tribunal Superior negant la condició de funcionària a l'actual consellera, vaig recordar un resum d'una altra publicació: El meu cap és un psicòpata. Parla de com la gent normal es torna perversa en assolir el poder.

No em va sorprendre la reacció a la sentència judicial per part d'una persona que va actuar com ho va fer quan era al govern, tot i ser un fet molt greu per qui té un càrrec públic. És va limitar a negar la major i engegar el ventilador intentant allò del difama, que alguna cosa queda. Aquestes insidioses acusacions, però, van ser degudament replicades per una altra ex-ministra al·ludida.

Ara bé, sí em va sorprendre la reacció del partit polític que l'acull. Una reacció preocupant, que em va remetre al final del resum del llibre abans esmentat, on parla de la poderosa triada dels trepes, els maquiavèl·lics i els narcisistes; del dogma sagrat de la racionalitat instrumental; de les set passes que es fan fins arribar a la dimissió ètica interior, i del paper de les organitzacions en la transformació dels individus, sovint cap a pitjor.

Més enllà que el pronunciament de la Justícia, la totalitat dels membres de DA saben, en la intimitat, que la consellera va obrar malament en el seu dia. Quan DA aplica públicament aquest dinàmica de la indiferència, mirant cap a una altra banda, es posiciona en un “no fer” que en realitat és un “fer” cap a la resignació moral i ètica del poble. DA s'oblida de l'exemplaritat que s'espera de la cosa pública. Si en altres àmbits en fan gala, perquè no en fan en aquest també?

Amb la difusió sobre el grup de la responsabilitat d'actuar, amb senyalar com a responsable el govern que ho va decidir i, fins i tot, el que ho va denunciar amb l'argument de qui estigui lliure de culpa..., amb la resignació front aquestes immoralitats adjectivades com inevitables , no es traça el camí a seguir per retornar la confiança, la il·lusió i l'optimisme emprenedor que se'ns reclama. Més aviat se'ns prepara per a ser menys moderats en el linxament posterior dels altres i en la col·laboració activa amb la vilesa.

Quan només es valora l’educació i la preparació s’obliden els principis morals.

Delfí Roca
publicat a www.elprogres.ad

Obertura Nimby

2012-01-13T12:29:00.001+01:00

El desenvolupament de les tecnologies de la informació i la comunicació han contribuït al naixement de l'aldea global. D'una alerta de tsunami efectuada a Sumatra ens assabentem a Europa en qüestió de minuts. L'obertura de nous canals de comunicació entre les persones permet generar masses crítiques socials que fa que canviïn règims polític en poc temps i de forma poc cruenta, quelcom impensable fins fa pocs anys.

Aquest canvi cultural, que ho és, ha esdevingut després que s'obris una gran finestra per on la llum entra fins als racons més foscos de societats governades amb mà de ferro gràcies als usos i costums del poder, dins els quals la censura i el control informatiu eren cabdals. L'obertura informativa ha generat més ànsies d'obrir les nostres societats en tots els aspectes. El daltabaixos del món de les finances ha obligat a mostrar públicament els salaris dels directius d'alguns bancs i caixes d'estalvi a Espanya. Els documents de Wikileaks han permès mostrar els fils amagats de l'ordit diplomàtic nord-americà. Poques entitats privades i públiques estan resguardades de la publicació d'informacions que els afecten, fins ara reservades.

Obertura, doncs, en tots els fronts. Aquest és el nou paradigma occidental, enfrontat amb cosmovisions tancades com les de les religions, sempre radicals. Obertura, però, no gaire ben acceptada en tots els àmbits de la societat europea. Els sous dels directius bancaris han estat publicitats de mala gana; les religions continuen sent feus clausurats a l'obertura; els partits polítics d'estructura leninista (piramidal) es mantenen estancs; els mitjans d'informació fan servir les noves tecnologies però no difonen informacions contraries als interessos de les grans corporacions. Aquesta és la pinça hermètica que cal obrir: les finances, la política i els mitjans informatius que no facin servei a la societat. Que ens juguin a la contra.

Hem de fer possible l'obertura per avançar plegats, sense dubtes i amb confiança, cap a un objectiu comú. Obertura econòmica sense ambigüitats. Obertura cultural sense recança. Un règim d'obertura que Andorra està més que preparada per rebre, i que donaria aire a un model econòmic esgotat. Una obertura transparent i europea que cal accelerar malgrat les recances de sectors econòmics que de forma sibil·lina pressionen a DA per posposar-la tant com puguin, amb aquella actitud NIMBY (Not In My Back Yard) de dir que sí a la reforma a Andorra, però no al meu sector d'activitat, no al meu pati del darrera.

Compartir no es delito. Descargar no es delito. Copiar no es robar

2012-01-09T12:53:00.002+01:00

En respuesta a

La lista de Sinde

Listade contenidos culturales gratuitos accesible desde la red

P2P.

Lamejor forma de ejercer tu derecho a compartir con otros usuarios dela red es el P2P(Peer-to-Peer).El P2P sirve para intercambiar información de forma directa, sinintermediarios ni webs, entre dos o más usuarios de la red. De lamisma forma que hace 30 años dejabas una casete ‘rulase’ entrelos compañero de colegio, hoy se han optimizado las herramientaspara ejercer exactamente el mismo derecho. Es una actividad legítima,no punible y que debe escapar del control de cualquier gobierno paraque se garantice la neutralidad de Internet. Hasta desdeel Ministeriode Cultura español, la SGAE y Moncloa lohan utilizado para bajar contenidos ‘protegidos’ con derechos deautor.

Medianteun programa, o cliente, el usuario puede compartir su materialcultural con otros usuarios dividiendo en paquetes esa información yalojándola en varios trackers (servidores anónimos) para quemediante un torrent (pequeñoarchivo con la dirección de esos paquetes) puedan descargárselosotros usuarios. De tal forma que para encontrar cualquier contenidocultural solo hace falta buscar estos pequeños archivos o, enadelante, ‘torrents’.

Algunosde los clientes torrents más conocidosson: Transmissionbt, Vuze, Utorrent, Bitcomet,Delunge, aMule, Bittorrent, Ares, Bitspirit, Faroo,…

Tambiénútiles los gestores de descargas directascomo: Jdownloader, Flashget, Rapget, Internetdownload manager, DownloadAcelerator, Tucan o Cryptload.

Algunosde los mejores buscadores de torrents:

Mininova.org, Elitetorrent, Torrents, Torrentportal, Torrentmatrix, Isohunt.
Thepiratebay.org. Si no lo encuentras aquí, es muy probable que no exista.
Torrentbutler. Un buscador solo de torrents para películas en HD. Entorno visual muy cuidado
Torrent-finder. Buscador de buscadores. Gestiona tu consulta entre más de 150 buscadores.
Torrentz. Otro meta-buscador sencillo y práctico

Música.

Google. Sí, el gran buscador también es un ‘recopilador voluntario y con ánimo de lucro de enlaces directos a descargas musicales’. Solo hay que tener cierta pericia a la hora de buscar enlaces a MP3, por ejemplo. Aquí te enseñan varios trucos para buscar por tipo de archivo. ¿Cerrará la Ley Sinde también el gigante google?

Spotify. Un clásico. Referente para el nuevo modelo de negocio en la industria musical. Una forma de disfrutar de la música gratuitamente con beneficio directo para el autor. También opción de pago muy recomendable para llevarlo en tu dispositivo móvil. Desde que uso esta oferta ‘racional’ no he vuelto a descargar música.

Last.fm. El padre de Spotify sigue dando guerra. Música gratuita con una estupenda red social de recomendaciones.

Goear. Opción nacional. Un poco denostada, pero con un gran catálogo musical. Puedes escuchar desde los últimos éxitos internacionales a bandas noveles sin intermediación carroñera. Dispone de aplicaciones para el iPad, iPhone y Android

Rhapsody. Un servicio de streaming musical tipo ‘Spotify’ pero limitado a territorio norteamericano. Con un pequeño truco podéis disfrutarlo utilizando una IP americana.

Deezer. Una de las pioneras en ofrecer música en streaming de manera gratuita. Comenzó a funcionar en 2006 bajo el nombre de BlogMusik. Dice ofrecer un catálogo de 10 millones de pistas. Para disfrutar de su música en Android o iPad/iPhone hay que pagar la suscripción premium, como en Spotify.

Grooveshark. 30 millones de usuarios avalan esta red social que permite buscar y subir música de forma libre y gratuita y sirve también de promoción a artistas noveles. Aquí algunos trucos para descargar la música a tu disco duro y hacer la red más ‘social’.

Noisetrade. Una web con miles de discos, completamente gratis y legales, para promocionar a artistas noveles y no tan novatos. Las producciones son buenas y la plataforma está exquisitamente diseñada. Bucear en ella para dejarse llevar solo por la música sin prostituciones comerciales es un deporte imposible de practicar hace años. ¡Practícalo!

Gratismusica Foro en el que sus usuarios envían enlaced de megaupload y rapidshare sobre todo tipo de música.

Songr es una aplicación (windows) que utiliza 16 buscadores para localizar, reproducir y descargar archivos mp3 y otras fuentes de música como youtube.

Jamendo Un clásico. 300.000 temas de música libre, legal e ilimitada de autores dispuestos a compartir su trabajo bajo licencia Creative Commons y dejando fuera al aparato distribuidor.

Series,películas y documentales.

Google. Sí. Volvemos a la página más ‘pirata’, ‘criminal’ e ‘ilegal’ de todas. La empresa de tecnología web que más factura del mundo. Entre otras cosas indexando automáticamente enlaces a archivos con derechos de autor y alojados en webs de terceros. Justo lo que persigue la Ley Sinde. ¿No quieres usar ninguna otra web que haga lo mismo? Tranquilo, no es necesario. Busquemos, por ejemplo, todos los torrents a la cuarta temporada completa de la serie “The Big Bang Theory”. Primero en versión original, o si preferimos en castellano. ¡Ojo a la caja de búsquedas! Puedes sustituir “megavideo.com” por algún otro servicio de alojamiento de archivos que indexe directamente en google; como “downupload.com”, “uploaded.to” o “Bitshare.com”, Si no puedes buscar directamente en un buscador que indexe megaupload y rapidshare.

Series.ly. Herramienta social para compartir todo lo referente a series y películas. Agenda, enlaces a descarga directa y streaming, reproductor propio. Necesita invitación.

Epoilertv. Una de las mejores bases de datos en español sobre series de televisión sin ánimo de lucro. Con agenda para recordar y marcar las ya vistas y, lo que es más importante, enlaces a las descargas directas o streaming de nuestros capítulos preferidos.

Serieonline Enlaces a Series, películas y una buena sección de documentales. No tiene publicidadni ánimo de lucro.

Archive.org 60.000 películas de dominio público. Documentales, conciertos, documentos históricos, dibujos animados… En inglés.

Teledocumentales. Documentales en castellano de frecuente actualización y muy bien clasificados. Visión online. Para perder horas y horas.

Documentary24 Una de las mejores recopilaciones particulares de documentales gratis en la red. En inglés

Youtube Movies Películas gratis y ‘legales’. La colección es deprimente pero alguna puede valer millones cuando las leyes no nos dejen alternativas para ver el resto.

Ted Talks. Imprescindible. La mejor forma de divulgación de tecnología, entretenimiento y diseño en forma de charlas gratuitas al alcance de todos. Varios idiomas. Subtítulos.

Docuciencia. Recopilación de todo tipo de documentales de ciencia y tecnología. A un solo clic. Eso es divulgar.

Foofind.com Buscador de archivos de descarga creado por el desarrollador español Pablo Soto. Nosin obstáculos. Incluye redes P2P. Una forma más cómoda, sin pasar por terceros, de acceder a tus contenidos audiovisuales favoritos.

Adnstream. Más de 300 películas de cine de acción, Clásico V.O, Bélico, western y GRATIS.

Hdcity. Uno de los tracker privados, sin ánimo de lucro ni publicidad, más usados en España. Necesita invitación y cierto compromiso para compartir, no solo descargar. Hace poco cambiaron su dominio para hacer frente a la Ley Sinde. Enlaces a películas en HD.

Eztv.it. Una joya. Foro con información actualizadísima de series. Sin duda una de las mayores comunidades mundiales para compartir audiovisuales de BitTorrent. En inglés. Necesita registro.

Liberateca Series. No tiene una gran oferta, pero lo que hay está muy bien organizado y accesible.

Divxclasico. ¿Cansado de buscar películas que tengan más de 10 años? Para los amantes del cine clásico. Un foro imprescincible, con enlaces a torrents e intercambio de información sobre el cine más olvidado. Imprescindible para comprender y mantener vivo los orígenes del séptimo arte.

Elitefreak. Torrents a 4.500 películas, más de 1.000 series y 130 documentales; foro, clasificaciones, favoritos. Una de las webs más usadas para compartir y disfrutar de archivos con contenido audiovisual en España.

Descargardocumentales. National Geographic, Discovery Channel, Canal Historia, Odisea… enlaces a descarga de las mejores series de documentales. Estupenda.

Youtorrent. Buscador torrent combinado con una base de datos de series y películas. Muy bueno. En inglés.

Pelis24. Colección de enlaces a películas dobladas, en versión original y subtituladas.

Forosdz. Foro de Anime, Manga, Hentai, Yaoi, Cosplay…(a partir del 3 me pierdo). Para auténticos frikis

MejorenVO. Ideal para practicar idiomas. Todas las series y películas en versión original con subtítulos. Con manual básico para configuración de los mismos.

Solo-free. Foro de películas bastante ordenado y clasificado. La sección de series es meramente testimonial…

Ev0.in. Un estupendo recopilador de enlaces de series en versión original y a varias resoluciones. Solo eso, nada más. Ni un solo anuncio.

Tusseries.com. Otro foro español, sin ánimo de lucro, con una gran colección de enlaces. Destaca su base de datos de serie españolas. Necesita registro.

TelevisiónOnline.

Alacarta. de RTVE, una oferta ‘legal’ y ejemplo de como una televisión pública se puede adaptar sin problemas a los nuevos medios. Series de producción propia, documentales, música… En su contra: no se pueden descargar y solo son visibles a través de su web

Tutelevisiononline. Recopilación de enlaces a streaming de televisiones de más de 100 países.

Medinalia. 1.600 canales de televisión y 5200 estaciones de radio en vivo.

Viewmy.tv. Una plataforma de vídeo online independiente que sirve señal de 120 países. Buscador muy completo.

Teledirecto. Recopila la señal de las cadenas que la sirvan en su web, enlazando directamente a ellas. Muy útil.

Libros,periódicos y cómics.

Google, de nuevo, pone a tu disposición y con una sencilla búsqueda por tipo de archivo (filetype:epub) miles de ebooks en castellano. Sin restricciones, sin censuras, para todos….¡¡¡CIERREN GOOGLE, POR FAVOR, ESTA MATANDO LA CULTURA!!! Si quieres hacer una búsqueda más específica con criterios no facilitados directamente por el buscador, puedes usar ‘Google Hacks’.

Bing. El buscador de Microsoft, también pone a tu disposición otros 7.000 enlaces a ebooks

Calibre. Un programa gratuito e imprescindible para gestionar y cambiar el formato digital de los ebooks y poder cargarlos en tu lector de libros electrónicos. Imprescindible para hacer más práctico el Kindle y no depender sólo de la tienda de Amazon.

Librosparakindle. Como su nombre indica, pequeño blog con enlaces a 300 libros ya convertidos a mobi, el formato de Kindle. Colecciones casi completas de Agatha Christie, Arthur C. Clarke, Brian W. Aldiss, Carl Sagan, Reverte…

Manual de desobediencia a la Ley Sinde. “Aprende a cambiar tus DNS, a configurar un proxy, a configurar y utilizar Tor para navegar anónimamente, a entender para qué sirve una red privada virtual (VPN), “… todo lo necesario para ejerder tus derechos de copia privada y una Ley tan inútil como injusta. Desarrollado por Hacktivistas y editado por ‘Traficantes de Sueños’.

Librosenepub 3.000 enlaces a libros de todo tipo en formato epub. Incómodo de buscar pero buena compilación.

Open Library. Un buscador, iniciativa de Internet Archive, que indexa desde las grandes bases de datos de internet para acumular 1.000.000 de libros gratis. Sí ¡un millón! La mayoría en inglés pero también tienes 11.000 en Español. Ofrece un potente buscador para texto incluido en las obras. Ideal para investigar fuentes y amantes de la literatura clásica

Gutenberg. 36.000 ebooks (muchos en español) en libre descarga. Formatos soportados; Kindle, Android, iPad… Los más descargados

Epubgratis.me. Más de 2000 ebooks recientes en formato ePub. Muy buena interface. Sin publicidad. Una joya altruista.

24symbols. Proyecto enteramente español. El “Spotify de los libros”. Ofrece un catálogo contemporáneo de obras gratuitas, financiándose con publicidad y cuentas premium. Muy buena idea aunque los libros deberás leerlos directamente ‘online’ en la web o en la aplicación para iPad. Para descargártelos o leer ‘offline’ necesitas la cuenta premium.(9€ mes)

Bookcamping. Un catálogo-biblioteca abierto y colaborativo con temática social y surgida a raíz del movimiento 15M. Sólo son descargables los que tienen una marca blanca en la ficha.

1libro1euro. 30 libros gratis de autores contemporáneos a cambio de una donación voluntaria por una buena causa.

Youkioske.com. Quizás la mayor comunidad para compartir prensa y publicaciones. Le sobra publicidad. Imperdible.

Issuu, Scribd y Calaméo. Tres formas de publicar y leer todo tipo de revistas, libros y documentos.

Pordescargadirecta. Foro de Prensa diaria, revistas y magazines. Sin publicidad

Quioscovagos. Foro con enlaces a toda la prensa y revistas que se edita en España

Premiomag. 1.300 enlaces a revistas de 5 paises. Desde el National Geographic al New Yorker. No hay editadas en España.

Libroteca.net. 10.000 libros, la mayoría en español, libres de derechos de autor.

Bibliotheka.org. 140 millones de páginas vistas. Biblioteca general sin ánimo de lucro. Más de 60.000 títulos en Pdf y en castellano; clasificados por temáticas y autores. La web es rancia, el contenido, una joya.

Quedelibros.com. Una comunidad donde los usuarios colaboran compartiendo la información que han encontrado en Internet. Clasificación de los autores y obras más leídas.

Papyrefb2. Más de 2500 libros en formato papyre. Buena clasificación. Sin publicidad.

Liberateca books. Oferta limitada pero con una ‘interface’ muy intuitiva, moderna y clara. Sin publicidad.

Elaleph.com. Nace con la necesidad de conseguir textos en español en Internet para investigación. Cuenta con una biblioteca digital de más de 2.000 títulos.

Colecciones digitales de las Bibliotecaas Nacionales. Manuscritos digitalizados, cientos deincunables, fondos culturales, catálogos publicados, lenguas territoriales… todo lo necesario para cualquier filólogo o ratón de biblioteca clásica y de dominio público…

Biblioteca digital hispánica… Millones de documentos digitalizados por la Biblioteca Nacional para agilizar las búsquedas y facilitar la difusión de cultura de dominio público. Literatura, Música impresa, documentos sonoros, material cartográfico…

Librodot.com. 11.000 obras libres de derechos de autores clásicos, poco conocidos o inéditos. Manuales científicos y tesis doctorales.

Manybooks. Libros de dominio público en 40 idiomas. También en español.

Feedbooks.com. Gran colección en inglés de obras contemporáneas de dominio público.

Lamansion. Comunidad de cómics editados en español. Marvel, DC, Chaos, clásicos…

Liquidcomics. es una editorial internacional de cómics gratuitos que se pueden leer online. Patrocinada por Sir Richard Branson ofrece obras del director John Woo, Guy Ritchie o del mismísimo Wes Craven.

Marvel. La gigantesca editorial de cómics americana puso en su día a disposición de todo el mundo, 250 cómics gratuitos para promocionar su tienda online, Digital Comics Unlimited. Claro que la mejor manera de promoción es tener acceso a la colección completa de cómics de la editorial. Desde el año 1960 hasta el 2010. Para luego elegir cuáles comprar. Puedes descargarte aquí los enlaces torrents.

Novaro. Un pequeño blog donde poder encontrar enlaces de descarga a cómics antiguos de la editorial Novaro 1949-1984 (Fantomas, Batman, Archie, La pequeña Lulú, etc.)

Libroscompartidos.com. Curiosa iniciativa para intercambiar con otros lectores aquellos libros en papel que ya has leído y solo hacen ‘biblioteca’. Muy interesante.

Librosmaravillosos.com. Un descubrimiento personal. Una pareja de autores decidió un día recopilar, en formato digital, todos aquellos libros que habían supuesto un gran impacto durante su aprendizaje y formación. Una colección estupenda de libros científicos y de curiosidades, para todas las edades, elegidos por el azar que supone cada proceso personal de adiestramiento. Genial.

Orsai. Quizás el mejor proyecto para explicar el cambio del modelo industrial que urge con la llegada de la tecnología digital. Paradójicamente es una revista en papel, sin publicidad, sin intermediarios, que paga justamente a sus colaboradores y que al final se regala en soporte digital. Funciona y muy bien. El admirado Hernán Casciari lo explica estupendamente en esta TED

Cienciay Cultura.

Freefullpdf. Buscador en PDF de más de 80 millones de artículos científicos de Medicina, Biología, Física, Patentes. Imprescindible para investigadores

Base de datos de la Unesco. Todas las publicaciones editadas por la organización desde 1945. Educación, ciencias naturales, ciencias sociales y humanas, cultura… Con un buscador fabuloso

Pubmed. Buscador que indexa más de 21 millones de estudios de literatura médica extraídas de la red Medline. Algunas referencias a estudios completos y descargables, otras te llevan a su publicación original.

Scielo. Biblioteca virtual formada por una colección de revistas científicas españolas de ciencias de la salud.

Eoi. La Escuela de Organización industrial pone a disposición, con licencia creative commons, cientos de libros, informes, conferencias seminarios y monografías sobre economía e innovación empresarial.

Scirus. Buscador de documentos científicos con más de 440 millones de entradas. En inglés.

Google Scholar. Buscador para artículos de revistas científicas, enfocado en el mundo académico, y soportado por una gran base de datos de dominio público.

Almacenamientovirtual.

Wuala. Disco duro virtual para compartir tus archivos con quien quieras. 2gb de espacio gratuito

Dropbox. El servicio más conocido de alojamiento de archivos multiplataforma en la nube. 2gb. Un tutorial para hacer tus copias de seguridad

SoulSeek. El clásico disco duro abierto a la comunidad. Un poco en desuso. Pero para música es muy práctico.

Minus. Para compartir en comunidad vídeos online. Límite de hasta 10gb

Esnips. Ofrece hasta 5GB de almacenamiento en la nube

Adrive. 50Gb de almacenamiento gratuito. Sí ¡¡¡50!!! La mayor oferta de la red.

Pequeñosproyectos. De todo un poco. Joyas de la red.

Gilipolladas del kigonjiro. Música de conciertos, actuaciones en directo que no podrás encontrar en las tiendas. Ninguno de los DVD o CD de la página han sido publicados oficialmente, sino que han sido cedidos por los artistas. Hay pequeños tesoros, como este concierto de Siniestro Total y Loquillo…

Qomun. es un directorio y plataforma de promoción de cultura libre, construido con la colaboración de sus lectores. Música, vídeo, software, literatura, imagen…

Horrortheque. Películas de terror de dominio público. Impresionante colección. En inglés.

Sideravisus. Una de las joyas de esta lista. Biblioteca personal y virtual enfocada principalmente a autores de ciencia ficción. Tiene grandes (y actuales) clásicos como 1984 e importantes e imprescindibles series de culto, como las de Asimov.

Choralwiki. Para compartir partituras de música coral. Muy curioso.

Amateurshotel. “gente apasionada por la fotografía, la ilustración, el diseño, los relatos cortos, microrelatos o poemas … que llena sus ratos libres (y no tan libres) escribiendo, pintando, fotografiando…y compartiendo sus obras”

Librodenotas. Pequeña pero cuidadísima editorial que publica ebooks gratuitos seleccionados con su sabio criterio para ofrecer calidad antes que cantidad. Piden una donación de 1€ por obra.

Webcomics. Pequeña comunidad, sin ánimo de lucro, que se dedica a promocionar los webcómics escritos en castellano. De momento tienen una base de dato de casi mil webs. Un placer navegar poralgunas joyas.

Mjlopezz. 34 libros, guías y manuales gratuitos sobre marketing y social media

P2pu.org. Muy interesante. La universidad ‘Peer to Peer’. Comunidad que utiliza el soporte P2P para crear proyectos educativos de aprendizaje colaborativo. Tienes cursos desde ‘programación básica en HTML5’ a ‘dibujo a lápiz’

Ebooksgratis. Blog que se dedica a recopilar libros gratis y libres para aunar intereses entre lectores que buscan ebooks y escritores y/o editoriales que desean que sus ebooks sean encontrados. Encomiable.

Artesuniversales. Pequeño blog con enlaces y reseñas de grandes ‘Best Sellers’ y novelas clásicas ycontemporaneas. En formato ebook.

Estalista no hubiera sido posible sin la ayuda de decenas de personas quehan compartido sus vicios y costumbres culturales enTwitter.Es básico que juntos luchemos contra una ley española injusta,utópica, que solo busca censurar y generar sentimiento de miedo yculpa; y que no defiende los derechos de todos por igual. Se trata deconstruir libremente y con las herramientas que nos ha tocadodisfrutar, una comunidad capaz de compartir bienes culturales sinánimo de lucro.

Recuerda:

“Nohay autores poco consumidos por culpa de la piratería. Hay malosautores buscando excusas para no adaptarse a una industria másjusta”

La gran regresión

2011-12-09T13:32:00.001+01:00

Només una línia per agrair a Ignacio Ramonet la seva darrera editorial, que reprodueixo a continuació. Personalment, avui estic més indignat que mai!

Nº: 194 Diciembre 2011

La gran regresión

Ignacio Ramonet

País: Global, Unión Europea
Tema: Banca, Economía, Finanzas, Crisis económica, Reformas económicas

Está claro que no existe, en el seno de la Unión Europea (UE), ninguna voluntad política de plantarle cara a los mercados y resolver la crisis. Hasta ahora se había atribuido la lamentable actuación de los dirigentes europeos a su desmesurada incompetencia. Pero esta explicación (justa) no basta, sobre todo después de los recientes “golpes de Estado financieros” que han puesto fin, en Grecia y en Italia, a cierta concepción de la democracia. Es obvio que no se trata sólo de mediocridad y de incompetencia, sino de complicidad activa con los mercados.

¿A qué llamamos “mercados”? A ese conjunto de bancos de inversión, compañías de seguros, fondos de pensión y fondos especulativos (hedge funds) que compran y venden esencialmente cuatro tipos de activos: divisas, acciones, bonos de los Estados y productos derivados.

Para tener una idea de su colosal fuerza basta comparar dos cifras: cada año, la economía real (empresas de bienes y de servicios) crea, en todo el mundo, una riqueza (PIB) estimada en unos 45 billones (1) de euros. Mientras que, en el mismo tiempo, a escala planetaria, en la esfera financiera, los “mercados” mueven capitales por un valor de 3.450 billones de euros. O sea, setenta y cinco veces lo que produce la economía real...

Consecuencia: ninguna economía nacional, por poderosa que sea (Italia es la octava economía mundial), puede resistir los asaltos de los mercados cuando éstos deciden atacarla de forma coordinada, como lo están haciendo desde hace más de un año contra los países europeos despectivamente calificados de PIIGS (cerdos, en inglés): Portugal, Irlanda, Italia, Grecia y España.

Lo peor es que, contrariamente a lo que podría pensarse, esos “mercados” no son únicamente fuerzas exóticas venidas de algún horizonte lejano a agredir nuestras gentiles economías locales. No. En su mayoría, los “atacantes” son nuestros propios bancos europeos (esos mismos que, con nuestro dinero, los Estados de la UE salvaron en 2008). Para decirlo de otra manera, no son sólo fondos estadounidenses, chinos, japoneses o árabes los que están atacando masivamente a algunos países de la zona euro.

Se trata, esencialmente, de una agresión desde dentro, venida del interior. Dirigida por los propios bancos europeos, las compañías europeas de seguros, los fondos especulativos europeos, los fondos europeos de pensiones, los establecimientos financieros europeos que administran los ahorros de los europeos. Ellos son quienes poseen la parte principal de la deuda soberana europea (2). Y quienes, para defender –en teoría– los intereses de sus clientes, especulan y hacen aumentar los tipos de interés que pagan los Estados por endeudarse, hasta llevar a varios de éstos (Irlanda, Portugal, Grecia) al borde de la quiebra. Con el consiguiente castigo para los ciudadanos que deben soportar las medidas de austeridad y los brutales ajustes decididos por los gobiernos europeos para calmar a los “mercados” buitres, o sea a sus propios bancos...

Estos establecimientos, por lo demás, consiguen fácilmente dinero del Banco Central Europeo al 1,25% de interés, y se lo prestan a países como, por ejemplo, España o Italia, al 6,5%... De ahí la importancia desmesurada y escandalosa de las tres grandes agencias de calificación (Fitch Ratings, Moody’s y Standard & Poor’s) pues de la nota de confianza que atribuyen a un país (3) depende el tipo de interés que pagará éste por obtener un crédito de los mercados. Cuanto más baja la nota, más alto el tipo de interés.

Estas agencias no sólo suelen equivocarse, en particular en su opinión sobre las subprimes que dieron origen a la crisis actual, sino que, en un contexto como el de hoy, representan un papel execrable y perverso. Como es obvio que todo plan de austeridad, de recortes y ajustes en el seno de la zona euro se traducirá en una caída del índice de crecimiento, las agencias de calificación se basan en ello para degradar la nota del país. Consecuencia: éste deberá dedicar más dinero al pago de su deuda. Dinero que tendrá que obtener recortando aún más sus presupuestos. Con lo cual la actividad económica se reducirá inevitablemente así como las perspectivas de crecimiento. Y entonces, de nuevo, las agencias degradarán su nota...

Este infernal ciclo de “economía de guerra” explica por qué la situación de Grecia se ha ido degradando tan drásticamente a medida que su gobierno multiplicaba los recortes e imponía una férrea austeridad. De nada ha servido el sacrificio de los ciudadanos. La deuda de Grecia ha bajado al nivel de los bonos basura.

De ese modo los mercados han obtenido lo que querían: que sus propios representantes accedan directamente al poder sin tener que someterse a elecciones. Tanto Lucas Papademos, primer ministro de Grecia, como Mario Monti, Presidente del Consejo de Italia, son banqueros. Los dos, de una manera u otra, han trabajado para el banco estadounidense Goldman Sachs, especializado en colocar hombres suyos en los puestos de poder (4). Ambos son asimismo miembros de la Comisión Trilateral.

Estos tecnócratas deberán imponer, cueste lo que cueste socialmente, en el marco de una “democracia limitada”, las medidas (más privatizaciones, más recortes, más sacrificios) que los mercados exigen. Y que algunos dirigentes políticos no se han atrevido a tomar por temor a la impopularidad que ello supone.

La Unión Europea es el último territorio en el mundo en el que la brutalidad del capitalismo es ponderada por políticas de protección social. Eso que llamamos Estado de bienestar. Los mercados ya no lo toleran y lo quieren demoler. Esa es la misión estratégica de los tecnócratas que acceden a las riendas del gobierno merced a una nueva forma de toma de poder: el golpe de Estado financiero. Presentado además como compatible con la democracia...

Es poco probable que los tecnócratas de esta “era post-política” consigan resolver la crisis (si su solución fuese técnica, ya se habría resuelto). ¿Qué pasará cuando los ciudadanos europeos constaten que sus sacrificios son vanos y que la recesión se prolonga? ¿Qué niveles de violencia alcanzará la protesta? ¿Cómo se mantendrá el orden en la economía, en las mentes y en las calles? ¿Se establecerá una triple alianza entre el poder económico, el poder mediático y el poder militar? ¿Se convertirán las democracias europeas en “democracias autoritarias”?

(1) Un billón = un millón de millones.

(2) En España, por ejemplo, el 45% de la deuda soberana lo poseen los propios bancos españoles, y los dos tercios del 55% restante, los detentan establecimientos financieros del resto de la Unión Europea. Lo cual significa que el 77% de la deuda española ha sido adquirida por europeos, y que sólo el 23% restante se halla en manos de establecimientos extranjeros a la UE.

(3) La nota más elevada es AAA, que, a finales de noviembre pasado, sólo poseían en el mundo algunos países: Alemania, Australia, Austria, Canadá, Dinamarca, Francia, Finlandia, Países Bajos, Reino Unido, Suecia y Suiza. La nota de Estados Unidos ha sido degradada, en agosto pasado, a AA+. La de España es actualmente AA-, idéntica a la de Japón y China.

(4) En Estados Unidos, Goldman Sachs ya consiguió colocar, por ejemplo, a Robert Rubin como Secretario del Tesoro del Presidente Clinton, y a Henry Paulson en esa misma función en el gabinete de George W. Bush. El nuevo presidente del Banco Central Europeo, Mario Draghi, fue también vicepresidente de Goldman Sachs para Europa de 2002 a 2005.

Absolutes

2011-11-22T12:33:00.001+01:00

Delfí Roca

Andorra va viure una onada taronja que en campanya electoral prometia molt, però concretava poc. La seva victòria es va sustentar en gran mesura en la sensació generalitzada de crisi política, un miratge alimentat per Coalició Reformista, precursora del recent nascut partit Demòcrates per Andorra (DA), que no va impedir un ingent treball legislatiu culminat amb l'aprovació del paquet de lleis fiscals homologables per la comunitat internacional. Oblidant el propòsit noble que les urnes li varen concedir, CR no va donar cap oportunitat al país negant reiteradament el pa i la sal al seu govern. Aquest, culminada la reforma fiscal i anteposant els interessos generals als de partit, va convocar eleccions i el poble va donar a DA la majoria absoluta.

Han passat ja uns quants mesos i no s'ha produït cap canvi significatiu. Un degoteig de declaracions de bones intencions, els clàssics nomenaments dels càrrecs de confiança, alguna tímida mesura de re-ordenament ministerial i poca cosa més. El desencant d'una part important de l'electorat comença a ser flagrant mentre el més calent és a l'aigüera. Comença a ser general la sensació de que DA no disposa d'un programa de govern definit. Sortosament per ells les campanyes electorals comunals els estan donant una mica més de temps, o, si més no, en algunes cases poden arribar a trobar lògic que d'aquí al 4 de desembre els líders de DA es dediquin al noble art d'espardenyar buscant vots a 5 de les set parròquies, mentre deixen una mica de costat l'interès general. Semblaria ser, doncs, que ara la prioritat nacional sigui la de pintar els comuns del color de la taronja.

No creieu que quan el poble entrega tot el poder a un partit polític ho fa amb l'exigència que mogui fitxa immediatament?. En plena ressaca de la majoria absoluta del Partit Popular a Espanya, les expressions que més abunden als mitjans d'informació són: cal treballar, des d'avui mateix, ha de començar immediatament, calen mesures urgents, etc... Em recorden les promeses i les declaracions a posteriori de les eleccions generals andorranes. En rebre tot el poder i la confiança de la ciutadania, s'espera que el polític escollit es dediqui en cos i ànima a treballar per indicar el nou rumb col·lectiu, ordenar les mesures necessàries per la nova singladura i escurçar el calendari per aplicar les reformes que consideri més adients, esperant que aquestes aportin ràpidament beneficis per a tothom.

Sabem que la presa mai es bona consellera, però quan s'ha de governar en temps de crisi, amb els vents de cara, quan calen decisions d'urgència, o tens un programa ben rumiat a l'avança, o es corre el perill de rostir-se políticament en quatre dies. Només hi ha temps per reaccionar, inclús corrent el risc d'equivocar-se.

Publicat a El Progrés (http://www.elprogres.ad)

Rigor pressupostari

2011-11-14T15:00:00.002+01:00

Dos fets han cridat la meva atenció els darrers dies. Primer, les declaracions dels conservadors en relació a l’eventual vulneració constitucional de la Llei del pressupost. La seva reacció confirma el que ja escrivia en un altre article: a la dreta de vellut no li entusiasma la lentitud de la pressa de decisions democràtiques. A la demanda democràtica de rectificar la Llei ells en diuen “posar pals a les rodes”, al·ludint a continuació a la seva majoria parlamentària. En definitiva, practiquen el populisme en intentar contornar la democràcia sota l'excusa de que “és el que vol el poble”. Segon, la inusitada reacció mediàtica a l'aparició de la paraula “retallada” en relació a les mesures preses pel Govern per intentar reduir el dèficit públic. Un dèficit insostenible que sí que s'hauria d'haver abordat fa anys, tal com diu qui ara ens governa, oblidant que els seus ho van estar impedint durant els darrers dos anys, negant al país un pressupost adaptat a la nova situació econòmica i social. Com hem d'anomenar, doncs, a aquestes mesures? Retallada o austeritat? Retallar és una tècnica de gestió pressupostària, un reajustament a la baixa de les partides del pressupost, sense matisos. L'austeritat, contràriament, comporta un component moral indefugible, una anàlisi prèvia i una elecció de a què es renuncia i a què no. Certament les polítiques de reducció del dèficit públic no busquen evitar els excessos i prescindir del que és superflu, sinó aplicar retallades severes fins i tot en partides tan necessàries com la sanitat, o en altres que constitueixen una inversió i no una despesa, com l'educació. Es posa l'accent en el capítol de despeses deixant de banda el d'ingressos, oblidant que el dèficit és l'espai existent entre ambdós conceptes. A no gastar més del que s'ingressa, se li ha de dir, simplement, rigor pressupostari. És el que ens espera d'ara endavant, restriccions i rigor, res d'austeritat i equilibri. De tota aquesta situació, aquí i al nostre entorn, el que més em preocupa és que els imperatius dels creditors hagin passat a ser imperatius nacionals, en tant que el pagament dels crèdits de les Administracions tinguin prioritat absoluta per davant del rol de l'Estat com a garant de la llibertat, la igualtat i el benestar de tota la ciutadania. Els interessos particulars dels creditors esdevenen ara interès nacional, objectius comuns. Tot i ser lògic que vulguin cobrar, no crec que això hagi de ser la funció principal de l'Estat ni un imperatiu nacional. Em sembla sensat que front a la prioritat del creditor, l'Estat ha de situar la igualtat, la llibertat i el benestar de la ciutadania.

La salut és el primer

2011-11-04T11:00:00.001+01:00

Les notícies que diàriament es generen a l'entorn de la situació econòmica de la Caixa Andorrana de Seguretat Social són alarmants. Al cotitzant li generen preocupació i un cert estrès soterrat, en pensar en les nostres pensions a l'hora de la jubilació. Deixarem que després de tants anys de treball quedin en no res? Estic segur que no. Abans, però, hem de ser cauts amb les propostes que s'albiren: retallades i extrema austeritat, més que no pas foment d'una bona salut. Una població amb una ment sana en un cos sa. El populisme conservador governant és de natura cultural, no econòmica. Cultural en el sentit antropològic del comportament de la persona com a membre de la societat. Novament ens intenta vendre una causalitat directa de la situació de la CASS: l'abús és el causant del seu dèficit. Va encara més enllà quan acusa als progressistes d'enfonsar-la amb les seves polítiques de protecció dels assalariats i de les seves famílies. De passada, proposa que aquestes persones i les seves famílies s'acullin a la protecció d'empreses privades que venen plans de pensions i complements d'assegurança mèdica. El preocupant és que estan aconseguint que una part de la gent cregui que les polítiques progressistes pretenen robar els seus diners per malbaratar-los en l'Administració. Cal recordar-los-hi que va ser la ideologia liberal conservadora la que va malbaratar els diners públics en iniciatives sense sentit, més enllà del benefici a curt termini d'unes poques famílies, en comptes d'utilitzar-los per reforçar els fonaments d'un sistema públic de pensions i de seguretat social que no van voler modificar mentre podien fer-ho, tot i la insistència constant de l'oposició socialdemòcrata. El que intenten fer els conservadors amb aquesta “guerra cultural” contra els principis de protecció que diferencien les polítiques progressistes front les conservadores, es convèncer que els progressistes són els causants de tot aquest desgavell, i que el remei es matar el gos per acabar amb la ràbia, o dit altrament, tothom al privat si es vol estar assegurat. Els mateixos arguments que el “tea party” fa servir als EEUU, on s'ha arribat a dir que el pla de cobertura sanitària universal dels demòcrates és un atac directe al sistema de salut nord-americà. Cal esforçar-se, doncs, a explicar que les mesures proposades de retallada i extrema austeritat posen en perill el futur dels assalariats i les seves famílies així com la llibertat de gaudir d'una jubilació ben merescuda. Modificant el sistema sanitari públic, estan atacant el nostre propi cos i el de les nostres famílies. Per contra, no trobem cap mesura política adreçada a no emmalaltir, a fomentar una vida saludable amb l'objectiu de disminuir l'ús de la Sanitat pública i el cost que això ens genera a la CASS. Les iniciatives en l'àmbit de la salut mental, dels hàbits alimentaris o el foment de l'esport són encara molt tímides. Un programa de planificació familiar brilla per la seva absència. L'alimentació col·lectiva a escoles i hospitals no es planteja en termes d'intentar canviar els hàbits alimentaris de la població per uns de més saludables. La conciliació de la vida laboral i familiar es veu més com un problema per les empreses que com una solució a les baixes laborals. El foment de la cohesió social i la integració permanent dels nous residents també es poden transformar en xifres que sumen, en comptes de restar, als comptes de la CASS.

Ajudem-nos

2011-10-25T10:11:00.002+02:00

Delfí Roca

Acabo de llegir la noticia que la Comissió Europea aprova una ajuda a la banca de 100.000 milions d'euros per re-capitalitzar-la. Ara continuarà funcionant amb uns recursos propis de només el 9% dels seus diners. La resta, 91 de cada 100€, podran ser inversions fetes amb endeutament addicional. Hauria preferit que l'ajuda pública fos per socialitzar-la, per convertir-la en el que va ser, una peça més del nostre sistema social, el comerç que compra i ven diners a raó dels que realment disposa i ens permet emprendre a la resta. La d'avui dia és una banca formada per membres lligats pel sentiment de pertinença a un mateix grup i en la consciència d'uns interessos comuns, que sap ajudar-se mútuament.

Miro per la finestra i sé que això no és el que ens cal. Penso en que puc fer i sento novament la necessitat d'implicar-me encara més en les organització ciutadanes a les que pertanyo i ajudar-les a intentar que les coses canviïn cap a on pensem que ens convé. No puc renunciar als meus ideals, als meus principis, perquè no en tinc uns altres. Quan he pensat en llençar la tovallola, vivint una vida simple en harmonia amb ells, no he pogut aconseguir-ho. Perquè? Seria tan senzill. Valors com la comoditat i l'hedonisme, omnipresents a la nostra societat, m'acollirien amb els braços oberts. No hi hauria conflicte ni fase incòmoda. Seria un comportament ben normal. Nomes mirant per lo meu. Miro el paisatge, més enllà de la finestra. Penso en el que vull. Vull continuar promovent que en alguns àmbits l'interès de tots prevalgui sobre l'interès particular. Vull continuar treballant en un projecte polític progressista, ara més vigent i necessari que mai. Vull aconseguir que l'Estat reguli els excessos del mercat i el capitalisme financer. També vull construir uns serveis públics forts. I invertir en universitats i escoles d'alt nivell. Vull defensar la laïcitat front els intrusismes religiosos. Vull garantir rigorosament la seguretat de tota la ciutadania. I donar el màxim suport a la investigació i a la recerca. Vull recolzar la creació de mitjans i televisions de qualitat.

Allunyant l'idea de l'Estat-providència, vull treballar per promoure l'emancipació de cada individu, sense que ningú se senti abandonat, tot corregint les desigualtats socials mitjançant l'ajuda mútua, un concepte progressista molt poderós. Fent-lo realitat acabarà subvertint els principis egoistes que ens vol imposar la nova dreta de vellut.

Mountains for the World: Call for Action

2011-10-14T10:01:00.004+02:00

Mountains are vital for sustainable development and human wellbeing. More than half of the earth’s population depends on fresh water coming from mountains. Mountains also provide a number of important global goods and key services which are under increasing pressure from globalization and climate change.

Following the invitation of the Swiss Agency for Development and Cooperation and the Mountain Partnership Secretariat (FAO), international experts and policy makers met in Lucerne on 11 and 12 October 2011 to convey the importance of mountains to the Rio +20 summit.

Protecting future water supplies, reducing poverty in mountain populations and unlocking the economic potential of mountains calls for the following actions:

1) Adapt and develop mountain governance that takes into account the unique characteristics of mountains in order to overcome poverty, food insecurity, and social exclusion.

2) Facilitate mountain communities to gain fair access to resources and share benefits of their use equitably.

3) Involve mountain people in decision making processes that concern their livelihood, economy, environment, and culture.

4) Strengthen and develop national, regional and global institutions that address highland-lowland interactions and transboundary cooperation, support capacity building, generation and dissemination of knowledge, technical expertise and innovation for sustainable mountain development.

5) Provide enabling conditions and incentives for investment by the private sector in sustainable development in mountain areas and include appropriate funding in national budgets in order to enhance wellbeing and reduce disparities.

6) Recognize the vulnerability of mountain ecosystems within the three Rio conventions and adopt action plans for each related to sustainable development.

7) Make best use of all new and existing funding mechanisms such as the Global Environment Facility.

Lucerne, 11 October 2011

Quin "peís"! Recull de reaccions al discurs del cap de govern Sr. Martí Petit

2011-09-20T13:19:00.004+02:00

Text: Discurs extraordinari del cap de Govern http://bit.ly/nz5W1J

Vídeo xip/tv Ràdio i Televisió d'Andorra http://bit.ly/oU2ZkK

Amic del MiguelPorto més de 30 anys vivint en aquest "peís". Sempre he vist manar als mateixos: famílies adinerades (no en els inicis) amb arrels a Andorra, que han monopolitzat les grans fàbriques de divisa mitjançant el poder polític i legislatiu, i en alguna ocasió, fent ús de poders fàctics de dubtosa reputació ja en els temps en que es van utilitzar. No es pot exposar en un post tot el que es podria exposar (en un llibre), però les mesures de contenció econòmica que ha anunciat lo cap, se'm presenten desmesuradament insuficients. No tant al que es refereix a la retallada de prestacions sanitàries o retallades salarials dels funcionaris, que han quedat bastant clares, si no a les referents a entitats que indirectament han legislat, legislen i han format i formen l'ordenament jurídic d'aquest país; la banca dels seus estimats Medicis. En el discurs de lo Cap, a mida que les mesures que anunciava contemplaven segons quins estaments o "classes socials" (maleïda expressió), les mesures anaven quedant en unes simples clatejades, quan aquests estaments són els grans responsables de la crisi actual. No és just que la gent treballadora hagi de mal viure pagant escoles bressol dels seus fills a 300 i pico euros, lloguers de 900 euros per un punyetero pis, hipoteques de 1200 euros a 30 anys per poder deixar-li el dia de demà alguna cosa als seus fills (un altre punyetero pis de merda), etc. gràcies a que els M.I senyors de la banca els hi surt d'allà reventar a la gent a interessos fent-los menjar patates tots els dies per a que ells mengin escamarlans, i que ara que tot va malament i que no hi ha diners gràcies a tot el que s'ha robat durant els últims 30 anys, els únics que han de donar el "callo" hagi de ser la classe treballadora, pagant en pèrdues de prestacions socials, gravant sous, retallant a d'altres i que aquestes entitats únicament se'ls hi digui que donin crèdit.... Que donin el 40% dels seus beneficis a l'estat, això és el que haurien de fer, però clar, qui té collons de fer això quan t'han ficat al poder aquests mateixos?

comentari

Marti, Cinca i la resta de mariaxis. Només parleu de retallar als funcionaris ja que és únic que podeu fer i fins on arribeu per que en el sector privat no podeu tocar res. Preocupeu-vos més de recaptar i no de retallar. IVA, IRPF...etc Ahhhh!!! clar!!! esteu donant temps per que les rendes més altes preparin les seves economies i certa gent passi a cobrar el salari mínim, sent coneguts per tot el poble pel fanfarronisme econòmic que els envolta. per molt que publiciteu, continueu sent un partit de dretes, dirigit per gent de dretes però governat per cares maques i protegiu al més adinerat. Per cert síndic i sub-sindic 4000 i 5000 € cada un.

Clown

Fa només 3 anys que treballo a l'administració, desprès d'un any de prova, i dos amb el salari congelat, ara 4 anys sense augment, aquest any un 2 %, i els altres ja veurem, i els meus companys a cobrar uns salaris, que doblen el meu, per fer la mateixa feina, o menys, Gracies Sr Marti, al menys la gent que no te cap trienni tendria que tenir el dret a percebre alguna cosa els primers any, però clar, els que ja cobren son "amics", els nous que es fotin, que com diu el meu cap de 5000E: hem d'estar contents que tenim feina!!!! I no cobro mes de 1600 euros amb una carrera, experiència,....y gent que fa 20 anys, estan cobrant 3500 euros, per fer el mateix, sense cap carrera, sense motivació,...el 25 a cobrar. ....

Benvolgut Sr.Marti , Discurs molt emotiu , penso que sincer per part seva però un discurs força extrany i sospitos Sr.Marti ; cass ; he sentit que es controlaran mes les baixes , que es retocarà el remborsament de certs medicaments , etc... que es donaran alguns drets suplementaris als estudiants de + de 25 anys , etc... No he sentit que es controlaran els ingressos de certs metges que fan un clientelisme abusiu , no he sentit que s' eliminaran organismes inutils com el SAAS , l' altre dia vaig sentir que es potenciaria la medicina privada suposo que en detriment de la publica ( medicina a dues velocitats ) , i Sr.Marti , tothom sap que a partir d' un cert nombre de cotitzants no es pagarà ni el manteniment de les estructures que tenim .- Funcionaris ; Força sorprès del que ha dit sobre els trienis i sobre el Gada ( alguns "acquis" no es poden canviar per llei retroactivament i ho haurà de defensar a la Batllia ) sort .( mentre li cldrà provisionar aquest cost ) . Tambè molt sorprès per el tema de l'heliport , no tocava , li han colat un gol o s'el ha deixat colar ? , alguna cosa a veure amb el suport a Rosa Ferrer ?,alguna cosa a veure amb algun nou càrrec del seu govern? i el contracte amb l' explotadora ? ja està signat ? Si posem un IRPF generalitzat , els comerços seran menys competitius , no ? No he sentit res d' establir un preu m.2 segons localitzacions sobre els locals comercials i penalitzar als propietaris que no ho respectin , això no ajudaria més a la competitivitat ? I per als bancs? només una demanda de bones intencions ? , perque no modificar "temporalment (4 anys per exemple ) " la llei de coeficients obligatoris ? i el seu reglament ,obligant a inversions crediticies extraordinàries ? , no donaria això més activitat al pais ? Això del sacrifici m'ha semblat enfocat unicament a un sector de la ciutadania ( no es això el tema de les dues andorres ? ) Quan fem l'obertura econòmica , podrem treballar a frança i espanya en les mateixes condicions al mateix temps o ens haurem d' esperar 2-3 anys o fer 3 vegades mes de documents fins a que estiguem morts ? Espero les concrecions dels seus ministres Sr.Marti donat que em sembla que de patriotisme als que voste vol retallar en tenen força mes dels que vosté vol ajudar . Sento dir-li que , de moment , ha perdut 1 vot .

TAMPOLÍ

Bon dia, sóc un dels funcionaris que esperava les retallades amb ànsia. Treballo en un cos especial, i tant especial!!! Més de 10 anys com a funcionari amb carrera universitària i el Sr Martí augmentarà el meu sou en un 2%. Uff quina alegria, veure que desprès d’una dècada encara no arribo ni a 2000 euros. Això sí, estic satisfet perquè he passat gades de tota mena i classe ( voluntaris, obligatoris etc...) les notes obtingudes no baixen del notable però tot i així un 2% per a mi on he fet l'error???. Quina vergonya de mandats, parlo d’educació què és el cos que conec i és aberrant el que està passant des de fa molt de temps. És de tots conegut els llocs ocupats al Ministeri donats a dit per amiguisme, aquestes persones cobren un CRA és un complement de responsabilitat afegida, és normal si el lloc de treball què ocupes és d’un nivell superior al teu, però també cobren un CRA els funcionaris que ocupen un lloc inferior en la graella ( quina és la responsabilitat afegida si tenen un lloc inferior? ). Bé l’explicació és que guarden part del seu sou més el complement i així el seu salari és superior econòmicament, però la responsabilitat és inferior. D’aquesta manera ens trobem que el Govern no vol treure edictes per contenir la despesa i dona les places en comissió de serveis o adscripció temporal fent-nos creure què és millor així. Un exemple: jubilació d’un cap directiu. Si el Govern treu un edicte per aquesta plaça la persona interessada cobrarà el 80% de la franja salarial. Si és donada en comissió, la persona que la ocupa pot cobrar el màxim de la franja què és 120%. Un 40% més per contenir la despesa? D’aquestes places ni ha moltes donades i és evident que les persones que les ocupen no volen de cap de les maneres que es treguin edictes per ocupar-les ja que no els sortirien els números a final de mes. On està la llei de funció publica i de carrera professional? La veritat què si què és una carrera perquè quan sonen campanes de canvis polítics es fan unes corredisses als passadissos ministerials què fan por!!! Però amics meus no us preocupeu què gràcies al nostre sindicat s’arreglarà tot en un tres i no res. Quants càrrecs donats a dit han sortit del SEP? Quina vergonya aquest ha de canviar també el nom s’ha de dir el SINDICAT DE TRAMPOLÍ MINISTERIAL...

adeca

Sr Martí paciència ja no en tenim els petits empresaris. Hi han mesures que és poden aplicar molt rapidament i no cal tenir un master en res tampoc és tan complicat!! Reoganitzar el servei d' occupació una vergonya no serveix per res com potser que et dinguin empreses que no troven personal i hi han aturats que no els han trucat mai. I el servei d' occupació del pas jajaja quina enganyifa!! li pot semanar paciència al Sr síndic per renovar el seu despatx? ajudes fiscals a les petites empreses per exemple i evitar que així tanquem tots!! Per parlar amb els seus amics que estan acomiadant gent cada dia i sense miraments algú sap el nº real d' aturats. QUantes persones han marxat del país. Sr Martí això és realisme i no el seu discurs!!

Plataforma Afectados Hipoteca: Ada Colau | Manifestación 25-9-11 | Indig...

2011-09-20T12:34:00.000+02:00

Españistan

2011-06-05T12:42:00.000+02:00

http://www.aleixsalo.com/

UNA VIDA SIMPLE

2011-05-26T19:29:00.004+02:00

Sumari:
Davant un sistema de vida ple de frenesí, reflectit en la nostra forma de viure, de treballar, d'alimentar-nos, de desplaçar-nos i de relacionar-nos, a causa de l'educació que hem rebut, la pressió del nostre entorn social competitiu, el mercantilisme imperant, plasmat en aquella dita de “Tant tens, tant vals”; un sistema que no només ha provocat una gran concentració de bens en poques mans, sinó que amb el temps acaba amb la nostra vitalitat i ens fa tornar una mena d'autòmats amb la percepció de que no ens podem aturar; un sistema que ens fa sentir malament pel munt de compromisos que hem adquirit amb nosaltres mateixos i amb la societat, i que, en no tenir temps material d'acomplir-los, fa que els posposem fins a l'infinit creant una permanent sensació d'íntima i desagradable frustració.

Aquesta forma de viure a ritme trepidant acaba perjudicant la pròpia salut i les nostres relacions amb els éssers més propers. Per extensió, això perjudica també al sistema sanitari públic i redueix l'Índex de Felicitat Nacional Bruta (FNB) del país, fent-nos més vulnerables i menys autèntics en la nostra manera de ser i de pensar.

Per sort sempre estem a temps de fer un “reset” individual i mirar-nos el que ens resta de vida sota un altre prisma, el de la lentitud, el de menar una vida més simple per assaborir les coses bones de la vida, aquelles coses que ni amb diners es poden obtenir.

Text:

Hi han comunitats que destinen a proveir-se d'aliments i altres coses necessàries dues hores diàries. La resta del seu temps el dediquen a l'oci i la cultura. Us interessa el seu plantejament de vida? Faríeu vostre aquest model social? Ho pregunto perquè a aquestes comunitats nosaltres les anomenem, encara avui dia, tribus salvatges.

A l'altre extrem d'aquell model social ens trobem nosaltres, el món nord occidental supradesenvolupat. Aquell que des de finals dels anys vuitanta viu estirant més el braç que la màniga, consumint recursos naturals i matèries primeres més ràpidament que el que la biosfera pot tornar a oferir. És difícil fer-se conscient a títol individual d'aquesta realitat preocupant. En un país comercial com és Andorra potser ens podria ajudar a copsar-ho la imatge d'un supermercat on els clients anessin omplint els seus carrets de compra més ràpid que els treballadors reposant els prestatges de productes. És fàcil endevinar el final de la història.

Soc dels que creu que no ens hem de sentir culpables per aquesta situació planetària, on el 20% de la humanitat consumeix el 80% els recursos del planeta. Tot plegat és una conseqüència de decisions conscients i estratègies empresarials iniciades als anys 50 del segle passat. Alguns van decidir que calia consumir més. Es van inventar des dels electrodomèstics fins a l'obsolescència programada. Es van promoure estils de vida encaminats a l'acaparament de bens i serveis. Es va fomentar l'individualisme a ultrança. I es continua fent, parce que je le vaux bien!

Tot plegat ens ha portat a un canvi evident de valors, on el tant tens, tant vals predomina en la major part de la nostra societat. Per assolir els objectius de màxima acumulació de bens materials no dubtem a hipotecar les nostres vides treballant moltes hores, trepitjant als nostres competidors, deixant de banda a les nostres famílies, les nostres amics i les nostres aficions. Tot això amanit amb la sensació de no poder-te aturar, talment un autòmat amb un munt de compromisos contrets amb tu mateix i amb la societat. Una situació que reflecteix molt be aquella historia del pastor i el consultor empresarial, que li proposa un pla de desenvolupament comercial pel seu ramat amb la finalitat de poder , més endavant, dur una vida com la que ara ja porta: tranquil·la i reposada, d'aquelles d'anar-hi anant. Perquè estressar-se, doncs?

Aquesta vida plena de frenesí per la gent que treballa a la recerca de l'èxit afecta la nostra forma de viure, però també la forma d'alimentar-nos, de desplaçar-nos i de relacionar-nos. Pot acabar també afectant la nostra salut física i mental, i per extensió afectant al nostre sistema públic de salut així com redueix l'Índex de Felicitat Nacional Bruta (FNB) del país, que espero es comptabilitzi ben aviat; finalment acaba fent-nos més vulnerables com a sers humans i menys autèntics en la nostra manera de ser i de pensar.

Jo he patit una afecció coneguda com el Burning Out, i puc assegurar que és tan insidiosa que em vaig assabentar que la tenia llegint la seva descripció en un suplement dominical de premsa. La nostra societat no està interessada en acceptar malalties que vagin en contra dels nostre valors primordials. Aquells valors que ens inculquen des de la infantessa, amb frases com que els diners no neixen als arbres, et guanyaràs el pa amb la suor delteu front, etc.
Ho portem tan arrelat que som capaços d'anar a treballar malalts. I si no hi anem, ens podem sentir culpables.
Tot això ho fem pels diners. Treballem pels diners. A la vida hi han tres menes de feina: el karma ioga, que és aquella feina que fem sense cobrar (tasques domèstiques, voluntariat, etc.), la feina que ens serveix per pagar les factures (de 8h a 5h fins als 65 anys) i la feina de la nostra vida (aquella activitat que els pares ens deien que no ens guanyaríem la vida i que acabem anomenant hobby).

Però, en tenim prou de diners? Quan pleguem de la feina arribem a casa amb ganes de fer coses amb la família, amb els amics, fer vida social amb prou vitalitat? Ens queda temps per fer-les? La feina que fem està d'acord amb els nostres valors? Tenim suficients estalvis com per poder estar sis mesos sense treballar ni reduir les despeses actuals? Si perdéssim la feina, ho veuríem com una oportunitat?

Si has respost no a alguna d'aquestes preguntes, val la pena que et plantegis un gir cap a una vida més simple.

El primer que cal és plantejar-se la vida com un tot integrat. No separar la feina de la resta, com si fóssim dues persones en una. Desprès es bo canviar la relació personal amb els diners, introduint factors com el temps que els dediquem i la satisfacció real que ens donen. Això pot produir transformacions que ens portin a altres canvis fonamentals en la nostra forma de ser que potser ens portaran a explorar altres camins i altres possibilitats per sentir-nos millor dins la pròpia pell.

M'agrada molt aquella dita atribuïda a Paracels, un metge suís del segle XVI: "Tot és verí, res és sense verí. Només la dosi fa el verí". El verí és la dosi. Vull dir que ni el treball, ni els diners, ni les possessions, ni el consum son coses dolentes. És un qüestió de mesura.

El moviment Slow Food, nascut a Itàlia per fer front al Fast Living i en contraposició al Fast Food promou el consum d'aliments del terrer, propers entre el productor i el consumidor, i recomana prendre el seu temps per degustar-los, fins i tot existeixen ciutats que s'han declarat Slow Cities, i ho mostren com un símbol de qualitat de vida. Tot un exemple de canvi de filosofia.

A nivell personal podem començar establint 3-4 prioritats, les coses que siguin més importants, les que més valores. Podem deixar un compromís, un càrrec, una ocupació que ens menja temps. Podem netejar i desprendre'ns d'algunes coses que ocupen lloc a casa i ja no fem servir. Establir una agenda més acurada posant èmfasi als límits, no als inicis de les activitats. Revisar les “llistes” de coses a fer, fent-ne caure alguna. Pots substituir-la per uns minuts al dia dedicats a pensar com simplificar la teva vida alliberant temps. Quant t'arriba un tema de feina tria entre resoldre'l immediatament, delegar-lo immediatament o oblidar-lo immediatament. Recorda cada matí que les urgències de la resta del món estan a la safata d'entrada del teu eMail, però que no són les teves urgències. Mou-te més a poc a poc; no corris, menja tranquil·lament, viu el present. Fes una sola cosa a la vegada, de forma conscient. A mi em va be la tècnica Pomodoro de 25 minuts de concentració i cinc de descans. Proveu-la!

Aquests són alguns suggeriments estàndards que funcionen prou be. Segur que cadascú de nosaltres trobarà les maneres de canviar individualment i sense que ens adonem estarem beneficiant la col·lectivitat i per extensió el medi ambient.

El fet d'haver estat educats com a competidors i el foment de la individualitat, promogut per les grans corporacions comercials, ha portat a la desaparició de la família extensa en el món occidental, així com a un evident envelliment de la població al nostre continent. Potser perquè d'aquesta manera ells hi guanyen més. Quan es viu sol o en parella, necessitem un habitatge, un comptador elèctric, un o dos vehicles, una rentadora, una nevera, una batedora, una torradora, una aspiradora, un televisor, un ordinador, etc. Si visquéssim en una família extensa, com abans, sota el mateix sostre hi cabríem tots, amb un sol comptador de la llum, uns electrodomèstics per tots i a més a més sempre hi hauria algú per cuidar la canalla, la força del clan ens donaria més seguretat i si ens quedéssim sense feina tindríem un plat a taula. Això no ens faria dubtar tant a l'hora de tindre descendència, per exemple. Cal, però, un canvi cultural i en els nostres hàbits socials adquirits per fer això factible a nivell econòmic i també emocional. Ja s'ha començat a fer. Tenim, per exemple, experiències d'èxit d'economia cooperativa com elshabitatges cooperatius, un sistema de cessió d'us que resolt part d'aquestes qüestions. En definitiva, iniciar els camins cap a projectes de convivència més socials, més participatius i més solidaris.

Sistemes de convivència entre nosaltres que també acabin beneficiant la Terra que ens suporta. On hi ha cabuda per la prosperitat de tothom però no per la cobdícia d'uns quants. Aprendre a compartir ens fa més humans i alhora ens permet treure pressió al planeta, a la xarxa de vida de la qual formem part i que ens sustenta.

Propostes com el decreixement , la simplicitat radical, l'arreglau tu mateix, el moviment slow food
o els Bioneers , entre moltes altres són els signes que una altra forma de viure és possible.

Analitza i valora el teu ritme de vida i decideix si l'energia vital que gastes es proporcional a les satisfaccions, recompenses i valors que reps.

Perquè la vida no la podem reduir-la a un horari “ de vuit a cinc, fins als seixanta-cinc”

Una vida que no cal guanyar-se-la, perquè ja ens va ser donada. Ara toca gaudir-la.

DR
25/maig/2011

La meva aportació al debat previ al proper congrés del PS

2011-05-24T19:13:00.004+02:00

Davant la impossibilitat de ser present a la reunió convocada per ES el dia 25 de maig, us faig arribar la meva opinió, aportant-la a una gran i sincera conversa entre tots plegats, prèvia al proper congres del 18 de juny.

Cal evitar el debat de persones que provoqui inevitablement visceralitats, divisió i desconfiances, tal com diu el nostre codi ètic al seu article 18.

Entenc que l'objectiu essencial de l'acció política és transformar la societat en funció d'uns valors ètics i morals determinats, compartits amb altres persones que uneixen les seves capacitats individuals i el seu temps per promoure'ls entre els seus conciutadans. Es treballa en equip, doncs, per tal d'arribar a convèncer la majoria de la ciutadania que aquells valors, aquell ideari, són el que millor pot servir per donar resposta als reptes actuals, essent conscients de la constant evolució del mateixos.

No hauríem de perdre de vista que una de les grans diferencies entre la política progressista i la política conservadora és que els progressistes saben reconèixer que les causes són complexes i que cal enfrontar-les, lògicament, amb solucions també complexes. Explicar això, fer-ho entendre a la ciutadania, és difícil però no impossible.
És en aquest camp, el de la comunicació de valors, on el moviment conservador ens porta un cert avantatge. Han construït un sistema de missatges més senzills de fer arribar a la gent; els seus portaveus i els mitjans d'informació que els donen suport fa temps que ofereixen a la societat conclusions fonamentades en anàlisis causa - efecte molt simples; lògicament també proposen solucions en la mateixa línia (per exemple: crisi / proteccionisme, dèficit públic / privatitzacions, delinqüència / immigració, etc.). Alguns missatges d'aquest tipus han estat presents en els debats al Consell de la darrera legislatura i durant la campanya electoral EG2011.

Si una cosa he trobat a faltar a casa nostra aquests dos darrers anys ha estat la manca d'insistència en explicar incansablement els nostres valors progressistes, repetir-los una i altra vegada a la nostra comunitat. No per guanyar credibilitat o tornar a generar il·lusió, sinó perquè és la forma d'intentar que la nostra societat millori, sigui més crítica, estigui més preparada per evitar que el poder financer i el poder fàctic, deixi de manipular-los escandalosament en benefici propi, via el seu poder polític.

Això, entenc, és estimar-se el país i la seva gent. Com a organització ciutadana en forma de partit polític aquesta hauria de ser la nostra primera obligació. Explicar, raonar, fer saber que no hi han situacions simples que es poden resoldre amb quatre esgarrapades. Fer saber que qui et diu això menteix i et vol submís. Aquest tasca és constant i requereix una única estratègia, inherent a tota persona que tria estar a la política: donar explicacions matí, migdia i nit, dia rere dia. Fent-nos entendre per totes les vies possibles. Aquesta tasca política es responsabilitat ineludible pels que han estat escollits pel poble, no sempre prou visibles a la palestra pública, ni prou en contacte amb la gent els darrers dos anys.

La conseqüència del que he trobat a faltar és que no hem estat capaços de guanyar les eleccions. Com és que no hem estat capaços?.

El darrer any he pogut veure un govern sol. No pas perquè així ho volessin, que les portes eren ben obertes. El govern ha estat treballant al mig d'una situació complicada des de tots els punts de vista. La conjuntura econòmica, l'atur galopant, la majoria relativa al Consell, la manca de pressupost, la campanya insistent dels grups d'interessos, i en passo. Tot i això s'han assolit èxits rotunds. S'han complert compromisos electorals històrics que podem enarborar amb orgull. S'han mogut pedres molt grosses per tant petit país, si em permeteu la metàfora. Veritables pedres en forma de pilars per construir l'Andorra del futur, que ningú s'atrevira a enderrocar perquè són útils.

¿Com hauria estat tot plegat si el nostre govern hagués pogut comptar amb un GPS i una rereguarda militant més implicada, que hages contribuït a difondre el missatge de perquè i com s'estaven fent les coses? Per contrarestar, per exemple, els embats de poders fàctics que desprès de les eleccions declaren, i cito d'un diari: “Nos acabamos de cargar un Gobierno porque con el cual no íbamos a ninguna parte” . Ara, el seu cap de cartell, des de la tribuna del Consell, no va trigar a demanar temps al poble reconeixent implícitament que les coses són més complicades del que ens volien fer creure durant la campanya electoral.
Per tant, atribuir el resultat electoral a raons de govern, de màrqueting i comunicació, a raons de partit (comissions de treball poc operatives), a la desconnexió entre Govern, grup parlamentari, comuns i partit, a raons de si la la campanya ha estat o no ha estat encertada, no són, al meu entendre, el quid de la qüestió. Més aviat formen part d'un embolcall que amaga la pròpia inoperància individual i col·lectiva que busca fora el que hom no vol reconèixer dins.

No vull creure que aquesta inhibició personal per col·laborar més activament en el sosteniment del govern socialdemòcrata hagi estat conscientment decidida per alguns en funció d'antipaties, d'expectatives insatisfetes, d'ambicions personals. No ho vull creure perquè llavors la no renovació de la confiança estaria justificada.
S'està en política per servir a la resta de ciutadanes i ciutadans. Per gestionar un sistema públic que garanteix el dret al propi desenvolupament, que dona suport als nostres projectes de vida, a la nostra prosperitat individual i col·lectiva.

A nivell del procés electoral, tinc la sensació que no hem estat capaços políticament d'analitzar acuradament els canvis que ha experimentat la nostra societat i el col·lectiu de votants. Ens vam llençar a una comtessa electoral amb l'esperit de que érem els millors i que era impossible que el poble andorrà no ens renoves la confiança. Hem obviat, doncs, que un procés electoral requereix imperativament una primera fase d'investigació i anàlisi que no s'ha fet prou bé. Ens hem basat en decisions empíriques no ajustades a les transformacions que han afectat al conjunt dels nostres conciutadans. Transformacions tecnològiques, polítiques, de gestió de la informació, dels models de negoci, de les organitzacions i de les relacions. Transformacions constants.

Aquí sí que cal parlar de renovació profunda dins del partit. No es poden fer les coses com sempre s'han fet, ja no és adequat. Hauríem d'acceptar que les persones som bipolars, políticament parlant, i que dins nostre conviuen junts un conservador i un progressista. La nostra renovació política ha de ser capaç d'activar la part progressista de la majoria d'andorranes i andorrans, sense demanar-los que renunciïn a la seva part conservadora, sovint la que afecta a temes econòmics, alhora que som capaços de fer-los veure que els nostres adversaris polítics representen un perill real per la seva llibertat i pels seus drets socials.

El partit no està tocat, i si el moment és greu per algú, ho és per Andorra. Per això hem de mirar més enllà del nostre funcionament, de la situació del debat intern, de les línies oficials o de la nostra pretesa incapacitat per pactar. Són temes a activar, sí, però també poden acabar sent presons que ens construïm nosaltres mateixos i que ens impedirien seguir avançant amb la nostra societat.

El partit té un sistema normatiu i de funcionament adequat, que es pot adaptar als canvis que calgui. És un sistema instaurat i rodat que nomes espera que se'l faci funcionar. La renovació dels càrrecs actuals ja s'ha produït: dimissió en bloc del comitè executiu, acceptada pel comitè directiu, que ha convocat un congrés del partit per escollir les persones disposades a posar-se al capdavant.

Per això em sorprèn que es proposi o es pretengui servir el cap del Jaume en safata a la societat andorrana amb una declaració pública inequívoca. De què se l'acusa? De patir un possible infortuni emocional que fa que només el 35% dels votants d'Andorra li facin confiança? De que sigui un bon candidat polític però no un bon candidat electoral? Què es vol, doncs? Només un nou embolcall?

Seria una forma pública inequívoca de desautoritzar políticament el grup parlamentari socialdemòcrata al Consell General i la seva feixuga tasca d'oposició.

Com a ciutadà andorrà, i com a persona, el Jaume té els mateixos drets que qualsevol altra; també els té com a militant del partit socialdemòcrata. No puc entendre, doncs, que es vulgui hipotecar el seu futur a la bestreta, similar a quan es va pretendre que signes una carta de dissolució del Consell amb la data prevista, quan era cap de Govern.

El que cal, penso jo, és una actitud d'agraïment a algú que ha preferit posar els interessos d'Andorra per davant dels seus. És clar que si hagés convocat eleccions un any abans ho teníem molt millor. Però potser importants reformes legislatives no haurien estat fetes avui dia.

Per acabar només dir que en una situació complexa com aquesta sovint manca el que hom no hi ha aportat.

Delfí Roca

#acampadasol

2011-05-16T14:01:00.000+02:00

Assange de què

2010-12-10T21:47:00.002+01:00

Observo el panorama al voltant de Wikileaks, piulo de tant en tant i llegeixo el que altres piulen sobre el tema. El desenvolupament dels fets sembla un guió escrit, per predictible.
De totes les reaccions em sobta la de periodistes a qui sembla molesti aquesta nova forma de difondre informació. A Wikileaks en diuen periodisme científic: la persona que rep la informació pot, amb un simple clic en un ordinador, visualitzar directament el document que la genera, l'original, i pot avaluar si la mà que ha redactat la noticia ho ha fet interpretant adequadament el contingut de la nota. O el cable, en aquest cas. Que potser s'han sentit lleugerament descol·locats?

Es clar que son moltes les persones a qui tot això del Wikileaks els ve de nou, tot i que ja fa uns quatre anys que aquesta organització ciutadana funciona. En hi han que es pensen que el tal Assange és com una mena de monjo, solitari i lúbric, que només es dedica en aquesta vida a fer aquestes entremaliadures informatives. Arriben a preguntar-se en veu alta, mirant que molts ho escoltem, qui li paga tot això.
Em recorda quan sobre Greenpeace sempre sortia la mateixa pregunta. Bé, potser encara en hi ha que se la deuen fer. No poden admetre que som molts qui posem els doblers, d'un en un. La inversió val la pena. Amb el #Cablegate que s'està desenvolupant al davant dels nostres ulls mediatitzats s'estan mostrant algunes coses. No, no és això. No escriuré sobre les relacions diplomàtiques ni altres fòbies o filies dels Estats. Els bits en van prou plens. Ho vull fer sobre la Xarxa. Només el que constato.

Ens pensàvem que calia vigilar els governs que no aconseguissin un botó vermell que en pitjar-lo s'atures la web. No cal patir per això. Els amos d'Internet són privats. Les grans corporacions et poden anular amb la sola arma de les condicions d'us dels seus serveis. VISA MASTER AMAZON PAYPAL EBAYFACEBOOK TWITTER. La web 2.0, la que entre tots hem omplert de contingut, a la que nosaltres mateixos hem donat raó de ser, sempre ha tingut els seus amos. Wikileaks ha estat útil per descobrir-los. Per treure el cap de Matrix i mirar amb uns altres ulls al nostre voltant.
Un simple cerimonial pel nostre vassallatge: un senzill clic a les condicions del site, en registrar-te.

Crèiem que per evitar ser bandejat del sistema caldrien ordres judicials. Crèiem que persones serioses examinarien el nostre cas, sempre cas per cas, abans de ser privats de connexió i/o presència digital al mon. Que caldria una ordre judicial, ves!
Doncs no. No cal. Les corporacions han tancat tranquil·lament els comptes de l'Assange i/o Wikileaks al·legant que el Departament d'Estat dels USA els hi ho havia facilitat informació que els permetia fer-ho segons les seves condicions de servei. Judge Hillary!?

També hem sabut d'un banc, suïs concretament, que ha aprofitat la darrera baixada de temperatures a Europa per “congelar” (frozen) uns doblers que el paio australià tenia a Suïssa, on esperava ser acceptat com a paria del planeta. Com tants d'altres paries de pasta, amb fonts d'ingressos que surten de les clavegueres globals. Aquest darrers en tenen molts de doblers, però no “frozen”. Són ben calents.

O que un ministre escrivia a les companyies d'Internet per advertir-les de les conseqüències negatives de servir a Wikileaks. A França.

Als meus ulls, només veig una persona que s'apodera de informació, que contacta amb Wikileaks, que aquesta la difon de forma raonada als intermediaris professionals adequats, els periodistes d'uns mitjans triats acuradament i difícils de silenciar, que es dediquen a digerir i sistematitzar tota aquesta informació rebuda en brut. La desgranen de forma comprensible, condensada i a mida que els equips de periodistes la van llegint. Una forma senzilla i amb garanties pel lector de que el que reps és el que és realment.

Només és una nova forma de difondre informació, el periodisme científic. Amb la maldestra reacció dels poderosos s'ha transformat en el detonant d'una nova lluita de caire feudal on la gleva ataca els castells digitals. Weblàndia torna a estar revoltada. Again! M'encanta!

WIKILEAKS deserves protection, not threats and attacks.

2010-12-07T16:54:00.002+01:00

WIKILEAKS deserves protection, not threats and attacks.

IN 1958 a young Rupert Murdoch, then owner and editor of Adelaide's The News, wrote: "In the race between secrecy and truth, it seems inevitable that truth will always win."

His observation perhaps reflected his father Keith Murdoch's expose that Australian troops were being needlessly sacrificed by incompetent British commanders on the shores of Gallipoli. The British tried to shut him up but Keith Murdoch would not be silenced and his efforts led to the termination of the disastrous Gallipoli campaign.

Nearly a century later, WikiLeaks is also fearlessly publishing facts that need to be made public.

I grew up in a Queensland country town where people spoke their minds bluntly. They distrusted big government as something that could be corrupted if not watched carefully. The dark days of corruption in the Queensland government before the Fitzgerald inquiry are testimony to what happens when the politicians gag the media from reporting the truth.

These things have stayed with me. WikiLeaks was created around these core values. The idea, conceived in Australia, was to use internet technologies in new ways to report the truth.

WikiLeaks coined a new type of journalism: scientific journalism. We work with other media outlets to bring people the news, but also to prove it is true. Scientific journalism allows you to read a news story, then to click online to see the original document it is based on. That way you can judge for yourself: Is the story true? Did the journalist report it accurately?

Democratic societies need a strong media and WikiLeaks is part of that media. The media helps keep government honest. WikiLeaks has revealed some hard truths about the Iraq and Afghan wars, and broken stories about corporate corruption.

People have said I am anti-war: for the record, I am not. Sometimes nations need to go to war, and there are just wars. But there is nothing more wrong than a government lying to its people about those wars, then asking these same citizens to put their lives and their taxes on the line for those lies. If a war is justified, then tell the truth and the people will decide whether to support it.

If you have read any of the Afghan or Iraq war logs, any of the US embassy cables or any of the stories about the things WikiLeaks has reported, consider how important it is for all media to be able to report these things freely.

WikiLeaks is not the only publisher of the US embassy cables. Other media outlets, including Britain's The Guardian, The New York Times, El Pais in Spain and Der Spiegel in Germany have published the same redacted cables.

Yet it is WikiLeaks, as the co-ordinator of these other groups, that has copped the most vicious attacks and accusations from the US government and its acolytes. I have been accused of treason, even though I am an Australian, not a US, citizen. There have been dozens of serious calls in the US for me to be "taken out" by US special forces. Sarah Palin says I should be "hunted down like Osama bin Laden", a Republican bill sits before the US Senate seeking to have me declared a "transnational threat" and disposed of accordingly. An adviser to the Canadian Prime Minister's office has called on national television for me to be assassinated. An American blogger has called for my 20-year-old son, here in Australia, to be kidnapped and harmed for no other reason than to get at me.

And Australians should observe with no pride the disgraceful pandering to these sentiments by Julia Gillard and her government. The powers of the Australian government appear to be fully at the disposal of the US as to whether to cancel my Australian passport, or to spy on or harass WikiLeaks supporters. The Australian Attorney-General is doing everything he can to help a US investigation clearly directed at framing Australian citizens and shipping them to the US.

Prime Minister Gillard and US Secretary of State Hillary Clinton have not had a word of criticism for the other media organisations. That is because The Guardian, The New York Times and Der Spiegel are old and large, while WikiLeaks is as yet young and small.

We are the underdogs. The Gillard government is trying to shoot the messenger because it doesn't want the truth revealed, including information about its own diplomatic and political dealings.

Has there been any response from the Australian government to the numerous public threats of violence against me and other WikiLeaks personnel? One might have thought an Australian prime minister would be defending her citizens against such things, but there have only been wholly unsubstantiated claims of illegality. The Prime Minister and especially the Attorney-General are meant to carry out their duties with dignity and above the fray. Rest assured, these two mean to save their own skins. They will not.

Every time WikiLeaks publishes the truth about abuses committed by US agencies, Australian politicians chant a provably false chorus with the State Department: "You'll risk lives! National security! You'll endanger troops!" Then they say there is nothing of importance in what WikiLeaks publishes. It can't be both. Which is it?

It is neither. WikiLeaks has a four-year publishing history. During that time we have changed whole governments, but not a single person, as far as anyone is aware, has been harmed. But the US, with Australian government connivance, has killed thousands in the past few months alone.

US Secretary of Defence Robert Gates admitted in a letter to the US congress that no sensitive intelligence sources or methods had been compromised by the Afghan war logs disclosure. The Pentagon stated there was no evidence the WikiLeaks reports had led to anyone being harmed in Afghanistan. NATO in Kabul told CNN it couldn't find a single person who needed protecting. The Australian Department of Defence said the same. No Australian troops or sources have been hurt by anything we have published.

But our publications have been far from unimportant. The US diplomatic cables reveal some startling facts:

► The US asked its diplomats to steal personal human material and information from UN officials and human rights groups, including DNA, fingerprints, iris scans, credit card numbers, internet passwords and ID photos, in violation of international treaties. Presumably Australian UN diplomats may be targeted, too.

► King Abdullah of Saudi Arabia asked the US to attack Iran.

► Officials in Jordan and Bahrain want Iran's nuclear program stopped by any means available.

► Britain's Iraq inquiry was fixed to protect "US interests".

► Sweden is a covert member of NATO and US intelligence sharing is kept from parliament.

► The US is playing hardball to get other countries to take freed detainees from Guantanamo Bay. Barack Obama agreed to meet the Slovenian President only if Slovenia took a prisoner. Our Pacific neighbour Kiribati was offered millions of dollars to accept detainees.

In its landmark ruling in the Pentagon Papers case, the US Supreme Court said "only a free and unrestrained press can effectively expose deception in government". The swirling storm around WikiLeaks today reinforces the need to defend the right of all media to reveal the truth.

Julian Assange is the editor-in-chief of WikiLeaks.

Doce meses para desactivarse

2010-12-06T20:14:00.002+01:00

Janet Luhrs, editora del boletín Simple Living, aconseja a todos un programa de «desintoxicación» consumista para 1996 en doce fases, a una por mes.

Enero.- Nunca vuelva a salir de compras por diversión, sino porque verdaderamente le haga falta algo. Antes de comprar nada, pregúntese: ¿Lo necesito realmente o no es más que otro capricho innecesario? ¿Acabará guardado en un cajón? ¿Merece la pena pagar lo que me piden?

Febrero.- Tener varias tarjetas de crédito no supone a veces más que gastos innecesarios y preocupaciones inútiles. Cancele todas menos una, y utilícela sólo en casos de emergencia. Pague siempre que pueda en metálico.

Marzo.- Mejor un coche de segunda mano al contado que uno de primera que nos tenga dos o tres años hipotecados. Sea realista y no se deje seducir por la publicidad. Compre un automóvil a su justa medida, que cubra sus necesidades más importantes.

Abril.- Ponga la casa patas arriba y despréndase de todo lo que no le sirva: muebles, ropa, discos, libros... Todo lo que no haya utilizado en el último año probablemente no le servirá nunca más. Venda lo que pueda en tiendas de segunda mano o done sus pertenencias a una institución benéfica.

Mayo.- Permítase todos los días al menos diez minutos para reflexionar. Tómese su tiempo y rompa de una vez por todas el ritmo vertiginoso de vida. En resumen, recupere la facultad de pensar.

Junio.- ¿Por qué esa costumbre de coger el coche para ir a la vuelta de la esquina? ¿Se ha parado a pensar cuántas horas se pasa al año al volante? Utilice el transporte público y camine siempre que le sea posible.

Julio.- Llévese la comida de casa al trabajo si es posible. Evite salir a comer a una de las innumerables cadenas de «comida rápida». Se lo agradecerá su bolsillo y, lo que es más importante, su salud.

Agosto.- Nunca haga dos cosas al mismo tiempo: conducir y hablar por teléfono, cocinar y ver la televisión... Disfrute de cada cosa a su tiempo y reduzca sensiblemente el tren de vida.

Septiembre.- Comience el mes haciendo un cheque a su nombre. Invierta en sí mismo. Estrene cuenta de ahorros.

Octubre.- Recupere el placer de la lectura, dé un paseo, contemple una puesta de sol, haga excursiones al campo, disfrute de la conversación con los amigos y, por favor, apague de una vez por todas la televisión. Hay que aprender a saborear las cosas simples.

Noviembre.- Acabe con las sesiones maratonianas de trabajo. Nunca se lleve trabajo de la oficina y haga lo imposible por regresar antes a casa y cenar siempre que pueda en familia. Organice por lo menos una cena especial a la semana: saboree los alimentos, converse relajadamente con los suyos y desconecte el teléfono.

Diciembre.- Diga no a la actividad constante y canalice su energía vital hacia otras cosas que no sean el trabajo. Practique un «hobby», participe en actividades solidarias y reciba las múltiples gratificaciones que le pueda dar la vida misma. Ha llegado el momento de desactivarse.

Mostra horticola 2010.wmv

2010-09-05T19:01:00.000+02:00

Del control a la confianza. Alberto Ortiz de Zárate

2010-08-23T14:43:00.001+02:00

Interessant reflexió sobre els funcionaris i els seus caps.

Alberto Ortiz de Zárate, director d’Atenció Ciutadana del Govern basc, parla del concepte de confiança a l’Administració. Explica que el significat de la paraula sovint es confon pel terme acceptació incondicional, que és el que senten els joves pels seus amics o els pares pels seus fills, és a dir, una idea que tot el que fan està bé i que comptes amb ells per a tot.

Ortiz de Zárate creu que, a l’Administració, cal desterrar el paradigma de control i substituir-lo pel de confiança. La confiança és, segons ell, l’únic valor que es pot adoptar a l’Administració. A través de la confiança els equips de treball funcionen molt més bé i cada persona que hi participa se sent implicada en el projecte.

Toujours un paradis fiscal?

2010-08-02T12:40:00.002+02:00

Nicolas Sarkozy a effectué jeudi une visite express en Andorre, dont il est le coprince. Le président français a tenu à féliciter la principauté pour ses efforts en matière de transparence
fiscale.
http://www.france24.com/fr/20100729-focus-andorre-toujours-un-paradis-fiscal

"Short Message Service" A servei de qui?

2010-06-25T18:45:00.003+02:00

La compareixença del ministre Benet a la reunió de la comissió legislativa d’economia on se li demanarà que parli “per informar de les línies estratègiques del seu Ministeri i per exposar tot el relatiu als horaris comercials”, ha estat noticia a la premsa local.

La raó és un presumpte SMS que diuen “es reenvia una i altra vegada entre els mòbils andorrans”, citant la agència de noticies. Com carai poden saber-ho, de forma tan taxativa, que circula una i altra vegada amb tota celeritat em pregunto; potser tenen dades de l’STA? Potser han estat ells qui l’han generat, el SMS, creant la noticia, i al mateix temps venent-la? Imagino que no, espero que no, tot i que reconec que veient el redactat m’ha passat pel cap aquesta possibilitat.

El presumpte SMS anònim fa una crida amb l’objectiu d’aconseguir un màxim de gent assistent a l’acte i que estigui en contra d’aquesta mesura per a que el ministre vegi que “els andorrans no estem d’acord”. I les andorranes? Ah, no! Que les senyores i els gossos no fan política en certs cercles conservadors. Com que no he sentit piular cap associació de dones, tot i que la frase feia mal als ulls en llegir la noticia, potser hauria de ser l’associació Laika qui hauria de dir alguna cosa en referència a aquesta afirmació. Sempre que , es clar, la cita fos fidel com un gosset al que realment es va dir.

Ja se sap que ningú es perfecte ;-) i a tothom se’ns pot escapar un redactat inusual. Sense deixar la mateixa noticia d’agència llegim: “Aquest proper diumenge 27, darrer dia d’un pont com el de Sant Joan que haurà estat de quatre dies i en plena època de rebaixes, serà el tercer diumenge que a partir de les dues de la tarda els comerços es veuran obligats a tancar les seves portes.”

Un paràgraf objectiu periodísticament parlant, fidel a la deontologia professional que només es pot aprendre a una bona universitat, si no fos perquè entre les dues comes interiors s’ha colat allò de “darrer dia d’un pont com el de Sant Joan que haurà estat de quatre dies i en plena època de rebaixes”. Digueu-me “tiquismiquis”, però em sona com un plany o opinió interessada. És ben sabut pels comerços que el darrer dia d’un pont com aquest els visitants ja han girat cua i cap a casa.

Sobre les rebaixes, com que no tenim encara llei de comerç andorrana res a dir. Imagino que es deuen referir a les d’estiu, que a Espanya depèn de cada comunitat autònoma el calendari que les regula: a Madrid comencen el 21 de juny, a Valencia i Extremadura el 28 de juny i a la resta de comunitats a partir del 1 de juliol. Sí, senyores i senyors, endemés dels horaris comercials també les rebaixes estan regulades per les autoritats; i els saldos. No em puc imaginar els grinyols quan s’hagi de tirar endavant dita llei, veient tot el que es mou per vuit diumenges tarda de temporada baixa.

No cal que expliqui qui presideix aquesta comissió d’economia, ni de qui és propietat l’agència de noticies, ni quina relació tenen amb l’empresa de màrqueting polític que els va fer la campanya electoral de les darreres generals. Seria ridícul, en un petit país com el nostre.

Si cal que ens fixem be en qui assistirà a aquesta compareixença, fent cas del presumpte missatge. Vist a l’hora que es fa segur que no seran els andorrans que estan darrera els taulells de les botiges, de dilluns a diumenge.

TROBA LES DIFERÈNCIES

2010-05-31T15:00:00.002+02:00

Els calendaris informatius dels horaris comercials d'Andorra. El del 2010 (govern socialdemòcrata)i el del 2009 (govern liberal). Per poder comparar-los, més enllà del disseny.

accion contra la banca y el fraude hipotecario

2010-04-12T13:34:00.000+02:00

http://www.afectadosporlahipoteca.com

Vandal banker: Financial Transaction Tax

2010-04-09T09:00:00.000+02:00

Sinde, Pirate ya. La lección de Punset (primera entrega en directo desde el foro de las industrias)

2010-03-30T18:47:00.001+02:00

The Cabriolets en Andorra

2010-03-25T17:32:00.001+01:00

El pasado sábado 20 de marzo 2010 tuvimos el placer de recibir, escuchar y disfrutar a The Cabriolets en la sala Apolo de Andorra la Vella.

Una actuación trepidante. Si además de realizar las pruebas de sonido con presencia del público, lo cual creo fue un privilegio, sumamos la sala de pequeñas dimensiones, las ganas tanto del público como del grupo de pasarlo bien, el contacto casi físico entre ambos, y las buenas maneras de Bimba y sus muchachos el resultado fue una noche de buen rollo, de buena música y que los presentes recordaremos en un espacio memorable de nuestros corazones.

El sonido de The Cabriolets es puro. Una guitarra, un bajo, una bateria y una voz. That's all! Es algo que me gusta particularmente, quizás por mi tendencia a disfrutar de lo natural, sin artificios. Me entusiasme con sus temas, para mi nuevos. Espero la salida del disco para leer las letras de las canciones en inglés, de su cantante Bimba Bose , y seguir disfrutando de la guitarra de Manuel Cabezalí , el bajo de Diego Postigo y la bateria de Pablo Serrano. Es posible que les vaya a ver a uno de sus próximos conciertos de su gira por España. Pero eso os lo explicaré en un nuevo post.

Más info en : http://www.thecabriolets.com/

Decreixement

2010-02-22T07:52:00.001+01:00

Explica el Professor Latouche, economista i escriptor francès que promou i explora un nou sistema econòmic denominat decreixement, que la seva percepció va canviar en una visita a Laos els anys 1966-67. Hi va trobar una comunitat que no estava ni desenvolupada ni subdesenvolupada, sinó literalment “adesenvolupada”, o sia, fora del desenvolupament. Simplement es dedicaven a plantar l’arròs i a escoltar com anava creixent fins el moment de la recol·lecció. Un país fora del temps on la gent era tot el feliç que podia ser. És allí, intuint el que passaria amb aquesta comunitat rural posseïdora d’una mena de benestar col·lectiu, d’art de viure refinat alhora que auster, en equilibri amb el medi ambient, que va canviar de parer i va començar a prendre consciència del caràcter etnocèntric del desenvolupament.

Segons ell, els valors sobre els que reposen el creixement i el desenvolupament, i molt especialment el progrés, no corresponen en cap cas a aspiracions universals profundes. Aquests valors (concepció del temps, relacions amb la natura, etc.) estan relacionats amb la història d’Occident i probablement no tinguin cap sentit per a d’altres societats. Els conceptes de desenvolupament i de creixement estan també estretament vinculats a la visió progressista del món. El progrés té a veure amb tot el que constitueix la humanitat, i, al món modern, tot té a veure amb el progrés. Sense un sistema de mercat és impossible dotar de sentit a una cosa com el PIB (Producte Interior Brut) per càpita, i sense un progrés del PIB ¿com demostrar la millora en l’avanç de la humanitat?

Autodefinits com “objectors del creixement” els seguidors d’aquest moviment en pro d’una societat autònoma i sòbria es posicionen davant de la crisi actual com els avaladors d’un projecte, el decreixement, radicalment diferent al que la crisi ens fa conèixer actualment, que és un creixement negatiu. El seu, afirmen, és com una cura d’aprimament voluntari per millorar el nostre benestar personal quan, com ara, l’hiperconsumisme ens amenaça amb l’obesitat. El segon, el creixement negatiu, és el més semblant a un règim forçat fins el punt de matar-nos de gana. Ho reafirmen fins a la sacietat: no hi ha res pitjor que una societat del creixement sense creixement.

És prou conegut que una lleugera desacceleració del creixement enfonsa les nostres societats en el desconcert, l’atur, l’ampliació de la diferència entre rics i pobres, la reducció del poder de compra dels més necessitats i l’abandó dels programes socials, sanitaris, educatius, culturals i ambientals que asseguren un mínim de qualitat de vida. Aquesta regressió social i civilitzatòria és el que ens amenaça si no som capaços de canviar la nostra trajectòria.

Al nostre país l’amenaça anunciada esdevé a poc a poc real. Talment els efectes del canvi climàtic que hem començat a patir, predits pels científics i pels ecologistes en el seu dia, algunes de les conseqüències de la crisi financera i econòmica apuntades més amunt pels objectors al creixement ja formen part de la nostra realitat. Les tisores de les administracions locals, les més vulnerables a la reducció d’ingressos econòmics a causa de la caiguda de sectors econòmics basats en el creixement infinit, han començat a retallar les coses que ens donen qualitat de vida: el social, el cultural, l’educatiu, etc. Ens cal, doncs, una opció civilitzadora alternativa. Potser no ho farem voluntàriament, sinó obligats per la realitat més crua del propi enfonsament de la civilització actual hiperconsumista. Hauria de sorgir una societat que fos capaç de recuperar una sana relació amb el temps, consistent a tornar a aprendre a viure en el món. Una societat amb uns membres capaços d’alliberar-se de l’addicció al treball per tornar a gaudir de la lentitud, dels sabors del terrer, de la proximitat i del proïsme. Una altra lògica és possible!

http://www.decreixement.net/

Rei Carnestoltes

2010-02-14T09:37:00.004+01:00

Alt, gros, bevedor i esbojarrat, aquest personatge ja ens ha visitat, malgrat que no ha fet un cop d’Estat per declarar a Andorra la República de la Barrila, com cada any fa a la vila catalana de Torelló. Potser aquesta hauria estat una solució, si més no momentània, per sortir de la situació en què viu el Consell General de les Valls.

Enllaçant amb les antigues festes paganes, el Carnaval és una festa mòbil regida pel cicle lunar; oferia a les antigues societats rurals la possibilitat de deixar de banda per uns dies les imposicions religioses i la repressió dels instints humans més bàsics, abans de submergir-se en els 40 dies regits per la Quaresma, aquella dona vella i arrugada que sovint feia dejú i mai no menjava carn.

Vaig sentir un cop que fa molt i molt temps, en les tancades comunitats de les zones de muntanya, on s’havia de conviure tot l’any amb els veïns, sense gaire contacte amb l’exterior ni moltes oportunitats de trobar-se amb gent nova, per resoldre el tema inevitable del cuquet que tots portem dins per voler conèixer de primera mà les intimitats de les parelles dels altres, durant alguns moments de l’any, com carnaval o les revetlles de Sant Joan i Sant Silvestre, tot era permès si l’altre ho permetia.

L’endemà tothom mirava cap a un altre costat, tant si havia anat bé o potser no tant i en ambdós casos la norma no escrita però complida era esperar la propera llicència. Tot perquè aquestes comunitats pràcticament autosuficients no es podien permetre ni divorcis ni crims passionals si volien que cap casa quedés malmesa o passessin gana, i, com a conseqüència, les altres anessin més justes per l’obligació d’ajudar-les.
Ignoro si la Consòrcia de Casats d’Andorra la Vella, entitat que té per finalitat primera prestar ajut puntual a les famílies necessitades seria una reminiscència d’aquestes situacions; si més no és una prova que els mecanismes de solidaritat en comunitats autàrquiques, com ho van ser les d’Andorra, eren necessaris i existien en l’antigor.

Ara el carnaval és una festa de caràcter lúdic dins la nostra societat, segurament perquè les nostres convencions socials actuals contemplen moltes llibertats, perquè l’adulteri és a l’ordre del dia fins el punt que qui no el practica pot arribar a ser percebut com una rara avis, perquè la disbauxa i la celebració desenfrenada es pot viure cada dia de la setmana a les grades d’un camp de futbol, perquè Internet ens permet trobar la nostra parella entre milions d’ofertes a les webs per lligar, perquè em arribat al punt que l’únic que importa és la pròpia supervivència, la de l’individu, no pas la de la comunitat, per millor lloança dels nostres déus comercials. Adéu a la solidaritat, doncs.

Abans, en la vellúria, aquestes festes eren aprofitades al màxim, sabent en el fons que en acabar, el dimecres de Cendra, tothom acotaria el cap i fent cas dels capellans deixarien de menjar carn i es dedicarien a practicar el penediment dels pecats; abans. Ara hi ha comunitats que viuen en un constant regne del Carnestoltes i altres que no acaben mai de sortir de sota les faldilles de la vella Quaresma; entremig moltes que veuen com les seves vides basculen entre l’un i l’altra. Les més solidàries, però, han sabut mantenir-se fidels als seus orígens i saben gaudir com ningú en el moment que toca i recollir-se en ordre i en calma quan va mal dades.

Qui hauria de regnar en aquest moments a Andorra? Els qui des de fa temps han portat un tren de vida digne de la cort del Carnestoltes: menjar en banquets, festes boges i en gran desordre, o els qui en l’afany de proveir per si venien mal dades no han estat capaços de trobar ni un instant per riure? Em sembla que la majoria estaríem d’acord que ni una cosa ni l’altra, en què el verí és la dosi, i que, com tot a la vida, el millor és l’alternança. Gaudim-la!

Jubilació

2010-02-06T11:22:00.003+01:00

És curiós que la paraula jubilació serveixi per expressar l’acte de jubilar-se, al final d’una llarga vida laboral, i també una alegria expansiva. Si més no un amic meu ho trobava ben lògic, puix que esperava poder-se jubilar, després d’una vida dedicada a la pagesia principalment, en arribar als seixanta anys, tal com ho havia fet un del seus veïns a qui li va quedar una paga prou digna.

Aquesta confessió me la va fer, capficat, poc després de saber que el govern del Regne d’Espanya havia plantejat d’allargar en dos els anys per poder-se jubilar, passant dels 65 als 67. Estava realment afectat per la notícia, que d’alguna forma li trencava els seus plans per afrontar els anys de vellesa.

El que em va cridar l’atenció és que, potser sense ésser-ne conscient, s’adonava que el seu futur ja no depenia exclusivament de la seva decisió; el govern decidiria per ell. Quan podria jubilar-se, quan hauria de percebre de paga cada mes. Durant molts anys ell havia alimentat aquest anhel d’arribar com més aviat millor a un retir digne per encarar la recta final de la seva vida en aquest mar de llàgrimes. Ara veia que el final del conte no el triaria ell; les regles del joc, tot i estar jugant-se contínuament, podien canviar.

És ben veritat. Passem la vida cotitzant a la Seguretat Social, donant una part del nostre salari a les arques públiques i aquestes en cap moment fan que les nostres aportacions siguin nominatives. Creiem en un dogma de fe on l’Estat, garant d’aquestes coses, mantindrà el tracte infinitament. I basem en aquest pacte gran part de la nostra felicitat vitalícia.

No hi ha res menys cert que això. Si bé els números sortien quan es van crear aquestes normes per garantir una compensació de la pèrdua d’ingressos derivada del cessament laboral, via una renda mensual vitalícia, dita pensió de vellesa, en part per tenir en compte la taxa de fecunditat d’aquella època tan fèrtil (no hi havia, entre altres coses, tanta televisió) ara ens trobem que aquesta ha baixat en picat. La cosa se’ns complica.
La situació que preveien els dissenyadors de les seguretats socials ha variat molt, com tot en el món.

Es va reduint la quantitat de persones joves (cotitzants) que cada mes aporten diners, sigui perquè no en neixen gaires o sigui perquè estan aturades, malauradament. Va en augment constant les persones que arriben a l’edat màxima de jubilació (pensionistes) i també les que es prejubilen per poder reflotar empreses en fallida tècnica (i que passen a cobrar part dels diners que tots ingressem i part de l’empresa on treballaven, amb la lògica alegria empresarial). Simplificant-ho molt, ens trobem que els diners dels nous inversors serveixen per pagar els interessos dels vells inversors de forma immediata, talment un sistema piramidal que quan ho fa un particular es detingut i enviat a la presó. Vegis Bernard Madoff, Fòrum Filatèlic i altres.

Ens cal, al meu entendre, afrontar aquest nou repte amb valentia, ser imaginatius, adaptar el sistema a la més crua de les realitats que són les xifres i prendre les mesures escaients per molt impopulars que siguin. De no ser així, el meu amic pagès serà molt infeliç.

Li vaig dir, per animar-lo, que no es preocupi, que amb l’arribada massiva de nous residents i les noves fórmules de finançament tot s’arreglaria. I que els 60 d’ara són els 50 d’abans. Sort en tenim que el meu amic pagès està fort com un roure.

Custòdia del territori

2010-01-30T18:51:00.002+01:00

L’any 2003 es va constituir a Catalunya la Xarxa de Custòdia del Territori (xct). És una organització sense ànim de lucre constituïda per entitats, institucions i persones que volen impulsar el desenvolupament i l’ús de la custòdia del territori a Catalunya.
La custòdia del territori –que és com s’ha traduït al català el terme anglès land stewardship– és un conjunt d’estratègies i instruments que pretenen implicar els propietaris i usuaris del territori en la conservació i el bon ús dels valors i els recursos naturals, culturals i paisatgístics.

Custòdia ve del llatí “custodia/custodiae”; guardar, conservar, respectar o tenir cura.
La premissa de base és que conservar la natura, el paisatge i el patrimoni cultural no és una responsabilitat que recau només en les administracions públiques, com sovint es pensa, sinó que la ciutadania, la societat civil i les empreses privades també poden i han de contribuir-hi. Per això, a diferència d’altres instruments i estratègies amb un objectiu similar (per exemple, la protecció legal d’un espai natural o la classificació d’un terreny com a no urbanitzable), la custòdia del territori requereix la implicació directa i activa de la societat civil, d’una banda, i d’aquelles persones que són propietàries o usuàries de terrenys forestals, agrícoles o urbans, de l’altra.

Al nostre país, el territori Madriu–Perafita–Claror, declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO, a petició nostra, l’any 2004, es troba en una situació de manca de custòdia, entesa com a tenir-ne cura en un sentit ampli. El temps va passant i les propostes de llei i els plans de gestió per a la seva conservació com a patrimoni cultural no acaben de veure la llum. Davant de l’estira i arronsa entre administracions locals i nacionals i entre aquestes i els propietaris de terrenys afectats sobre com ha de ser la gestió d’aquestes muntanyes, una estratègia de custòdia podria ser la fórmula per desencallar la situació.

Un acord de custòdia ad hoc rubricat entre totes les parts ens permetria conservar els nombrosos serveis i beneficis que ens aporta aquest espai, mantenir els paisatges que ens identifiquen i dels que tant en gaudim. Podem fer-ho mitjançant pactes voluntaris que acorden l’entitat de custòdia del territori i els propietaris dels terrenys a conservar, públics o privats, i que estableixen compromisos per a les dues parts dirigits a mantenir o recuperar el patrimoni natural o cultural del territori objecte d’aquests pactes. Aquests pactes se solen fixar per escrit en un contracte i comporten una col·laboració contínua entre l’entitat i el propietari, amb una durada també pactada, que beneficia les dues parts: a l’entitat, perquè amb els acords contribueix a complir la seva missió; i al propietari, perquè obté suport tècnic i, en alguns casos, recursos econòmics o humans per gestionar la seva finca, a més de reconeixement social i satisfacció personal pel fet de contribuir a conservar la natura i el patrimoni del país.

Volare

2010-01-23T09:56:00.002+01:00

Ja tenim aeroport. Aeroport de referència, si més no. L’anomenat Aeroport de Lleida-Alguaire, el primer aeroport comercial promogut per la Generalitat de Catalunya i que ha de ser l’eix de connexió amb el Pirineu.

Va ser inaugurat oficialment el passat diumenge 17 de gener, coincidint amb la festivitat de Sant Antoni, patró de les bèsties, amb un primer vol farcit de notables sortint de Barcelona. El pilot d’aquest primer vol era un andorrà, de nom Oswald Foguet, ex-pilot de proves d’Airbus i el copilot, un català, Marc Rossell, nat a prop de Lleida, a Bellcaire d’Urgell, que va fer la maniobra d’aterratge en arribar a destí. Tot un detall exquisit per part de la companyia aèria Vueling.

Com que encara no he visitat personalment la instal·lació he mirat de fer-ho virtualment, buscant a Internet el que es pogués trobar, que no és gaire i sí una mica sorprenent.
Per començar, si no vaig errat, la web comercial de l’aeroport està només en castellà, tot i ser un equipament propietat de la Generalitat catalana i aeroport de referència andorrà. Per estar segur de la meva afirmació he comprovat el copyright (Copyright © 2010 Aeroport de Lleida - Aeropuerto de Lleida - All Rights Reserved). En no estar del tot convençut del meu camí per la Xarxa, he intentat esbrinar més coses a la web de la Generalitat, Gencat.cat. Allí he trobat un altre enllaç (www.aero- portlleida.cat) tant o més oficial, amb el seu corresponent copyright: (© 2010 Aeroports Públics de Catalunya).
Tornant a la primera web, la més comercial, no he estat capaç de trobar cap enllaç que fes referència a Andorra com a destí turístic proper. A l’altra web, la del punt cat, sí he trobat Andorra en un mapa on s’informa que només hi ha 150 km de distància entre ambdós punts, Alguaire i el nostre bonic país. That’s all!

Mirant fotos i llegint les notes de premsa, un fotimer, sobre l’equipament aeri i la seva inauguració, he trobat que des d’Andorra es parla de construir una oficina un cop es facin unes ampliacions previstes a la instal·lació, la qual cosa m’ha sorprès gratament, en constatar que és tanta l’esperança vitalitzadora per a la regió dipositada en aquest aeroport, que el dia que s’inaugura ja es parla d’ampliar-lo, tot i que la seva terminal és, als meus ulls, molt maca, recordant-me les seves formes i la tor-re de control a dalt de tot el desplaçament d’un cargol...

Ara bé, mentre aquesta actuació amb totxo no es faci i si es té en compte que moltes activitats de preparació dels viatges turístics es faran a través de la Xarxa (només cal veure la majoria d’enllaços i empreses presents a la web de l’aeroport), ¿no es podria fer de manera que Andorra ja fos present a les citades webs?

Un intercanvi d’enllaços no és pas tan complicat. Nosaltres hem complert la nostra part, en disposar d’un enllaç a l’aeroport dins la nostra web turística andorra.ad (com arribar-hi/ en avió), malgrat que per part seva només consta una web d’incitació a visitar les terres de Lleida. És un petit exemple d’innovació oberta, on la importància no rau en la instal·lació, sinó en la forma com la rendibilitzes. Compartir enllaços és un primer pas de creació de xarxes per a la creació de valor. Donar resposta al que el mercat necessita, creant valor plegats.

Lleidatans i andorrans, cosins germans!

Escrit per Delfí Roca

Xenofòbia reial

2010-01-13T09:35:00.002+01:00

L'odi als estrangers mostrat per algunes persones arran de la darrera cavalcada de reis de la conurbació Andorra la Vella – Escaldes, on va participar per primer cop una associació cultural lusa, m'ha fet veure el poc que s'avança en alguns temes des de la nit dels temps.

Els anys van passant, els protagonistes d'aquestes situacions canvien, però el rerefons sempre és el mateix: una repugnància profunda, un sentiment de malvolença envers qui sembla diferent, qui és diferent als ulls d'algú. Un algú que en cap cas es planteja la possibilitat de que sigui ell el diferent, evidentment.

Quan els científics plantejaven que la Terra girava al voltant del sol, radicalment diferent al concepte llavors en vigor, eren condemnats pels seus contemporanis. Quan les desgracies causades per la mala gestió de la cosa pública arribaven a un cert punt, sempre es trobava un col·lectiu culpable, arribant-se a executar el seu genocidi. Quan en democràcia s'acosten unes eleccions, el tema immigratori aflora entre els partits populistes forçant a vegades els postulats dels progressistes.

En el nostre àmbit, abans de les manifestacions contraries a la comunitat portuguesa arran de la cavalcada de reis, he anat observant també el creixement de la xenofòbia contra els treballadors fronterers, causada per la manca de llocs de treball.

El primer reflex sempre és el mateix: proteccionisme a ultrança de la cosa nacional. Primer els d'aquí, després els d'enllà. Raonament simplista entre els que hi hagin, com si tothom sabes fer de tot i pogués fer-ho a tota hora.

Ràpidament , quan puja l'escuma d'aquestes fermentacions xenòfobes, surten veus reclamant tolerància, integració, adaptació, etc. Reacció normal per fer front a la intolerància, la segregació, el rebuig i la confrontació violenta, però que comporta l'acceptació de la diferència, en acceptar que cal ser tolerant amb qui és diferent. Aquest postulat proposa una actitud basada en el que ens separa, no pas en el que ens uneix.

Davant d'això sempre intento aplicar el mateix principi: preguntar-me què es el que ens uneix, què es el que ens fa iguals a totes i a tots, més enllà dels nostres orígens. La resposta és invariable, com un principi físic: cap de nosaltres vol ser infeliç ni vol patir.

La recerca, doncs, de la felicitat, del benestar, mitjançant diferents receptes amb una única i igualitària destinació ens uneix a totes i a tots. Tots som iguals.

Per això clamo i reclamo “igualancia”. No busqueu la paraula al diccionari. Malauradament, encara no hi es...

Carta als Reis d'Orient

2010-01-11T13:13:00.002+01:00

Estimats Reis d’Orient Melcior, Gaspar i Baltasar,
Com que aquest any he fet força bondat, m’agradaria que em portéssiu:
Primer de tot, una mica de feina per al meu pare, que fa dies s’està a casa sense anar a treballar i em sembla que ho està passant malament. A mi m’agrada poder passar més temps amb ell, però noto que no està content.

Per a la mare una mica més de diners, que sempre la sento queixar-se que tot està molt car i que els diners no arriben per tot el que ens cal. Abans, quan tornava de treballar, sempre ens portava sorpreses. Ara fa dies que ens diu que no ens podem permetre gaires alegries, que cal que fem amb el que tenim i que vindran temps millors ben aviat. I diu que encara sort que té feina!

Als padrins salut, molta salut. No paren d’agrair-la, la salut els meus padrins. Mentre hi hagi salut és el que més els sento dir. Jo trobo que estan prou eixerits, els padrins. Ella més que no pas ell. Ara que el padrí no fuma té més bon aspecte i quan em fa un petó ja no sento aquella olor. El que no els agrada, diuen, són unes vacunes que els hi fan posar. Jo em pensava que només es posaven vacunes als nens, per si de cas. Es veu que no, que cada cop més es vacunarà tothom. I que costen molts diners vacunar-los a tots!

Al meu oncle porteu-li, si us plau, un pacte. No sé ben bé què és això, però cada cop que ve per casa i parla amb els pares ho repeteix constantment: que si cal un pacte per aquí, que si el pacte per allí. Ah! I també el sento reclamar un programa, no dels de la tele, de govern em sembla que diu. Segur que vosaltres, que sou Reis sabreu què vol i li portareu. Així estarà content i jugarà més amb mi.

Als nous veïns que tenim, aquells que s’assemblen a un de vosaltres, porteu-los amics. Jo jugo a la plaça amb els seus fills, però amb els seus pares no juga ningú. Em sembla que els vindria bé una mica d’amistat. Sempre he sentit que tots som iguals. Com que vivim tots junts.

A mi m’agradaria una videoconsola per poder jugar amb el meu pare ara que sempre és a casa, un compte en un banc taronja que surt per la televisió i que tothom estima molt, veja'm si també s’estima la mare, i una mica més de torrons, que els de Nadal es van acabar ràpid i eren molt bons.

Potser podeu portar-me més joguines, roba o menjar. Preferiria que el que em toca a mi el donéssiu a les nenes i els nens que no tenen tanta sort com jo de viure a Andorra. Pel que veig a la televisió, n’hi ha que ho passen molt més magre que jo.
Per això us vull demanar que em feu créixer més ràpid per poder ajudar a casa. Han estat els primers nadals que no els he vist contents com altres anys. Així, si fos més gran, podria treballar!

“Apocalipticisme”

2010-01-04T10:23:00.003+01:00

Qui ha defensat la necessitat d’efectuar canvis ràpids per evitar mals majors en la nostra societat, de seguida ha estat qualificat pels mandrosos immobilistes d’apocalíptic, en sentit despectiu.

L’apocalíptic ens acompanya naturalment des de la nit dels temps. Tot comença com una creença religiosa, l’apocalipsi, que ens parla de la fi del món, versió immediata i truculenta, que des de sempre ha gaudit dels seus profetes, amb totes les matisacions necessàries a les seves circumstàncies particulars de supervivència.

Ja al segle V un rabí jueu, Moisès de Creta, va auto-proclamar-se el messies i va comminar els seus seguidors a abandonar les seves pertinences terrenals i seguir-lo en un viatge a peu pel mar. Els va assegurar que faria com l’altre Moisès, l’original, fent que la mar es blegués a la seva voluntat fent-la obrir-se per permetre el seu pas. Sort dels mariners, que en salvaren uns quants...

Els cristians també esmenten de tant en tant la fi del món en les seus escrits, la qual cosa encara és avui dia motiu de polèmica i discussió entre ells. No acaben de posar-se d’acord sobre quan arribarà la fi del món, si serà en qualsevol moment, per sorpresa, diem-ho així, o si és calculable amb les dades que es poden extreure de les ensenyances cristianes al nostre abast.

Aquesta última facció ja va terroritzar la població europea l’any 1000, anunciant que aquella fatídica nit de cap d’any el món s’acabaria i arribaria el Judici Final, on haurien d’encarar-lo presidit pel “veritable jutge suprem”. Tal com l’ha anomenat recentment el jutge Calamita, el qui va frenar l’adopció d’una nena per una lesbiana, motiu pel qual ha estat condemnat pel Tribunal Suprem espanyol i que assegura ell que l’absoldrà.
Al llarg dels segles, doncs, han estat moltes les manifestacions d’aquesta creença apocalíptica i han estat útils a diferents projectes tant polítics com militars, així com culturals o artístics. Per no parlar de les sectes, tan diverses.

En l’àmbit cultural trobem multitud d’obres on l’apocalipsi justifica novel·les, programes de ràdio i pel·lícules. Actualment a les pantalles es troba la titulada "2012", basada en els càlculs del calendari maia que ha generat una gran activitat profètica al llarg del temps, més la crisi climàtica actual, aquesta ben real. Ens ofereix pel nostre entreteniment una mostra de les últimes filigranes digitals on la vida al planeta gairebé desapareix per un cataclisme apocalíptic. Sort del xinesos!

Abans, però, no podem oblidar l’anunci apocalíptic real més recent. El de l’any 2000 que, trobant-nos immersos en plena revolució tecnològica endemés de la globalització comercial, i gràcies a la llavors recent extensió planetària dels ordinadors personals i la d’Internet, la fi del món es manifestaria en una mena de cataclisme informàtic mundial que ens portaria el caos financer i comercial, al col·lapse mundial, per un suposat oblit dels nostres enginyers informàtics. No van errar del tot amb el caos, sí amb la causa i la data. Tot plegat quasi és el que estem vivint ara...

Gairebé sempre l’apocalipsi està relacionada amb el traspàs d’un any a l’altre. Algunes persones ho viuen així any rere any, potser empeses d’una banda pels tradicionals resums informatius de l’any, tan penosos, i per l’altra pels balanços econòmics personals i empresarials amb què ens regalen bancs i caixes d’estalvi, depriments per la majoria dels mortals. Petits apocalipsis personals, dels que ben poca cosa trobem als textos religiosos. Els de la fi de la pròpia vida, avantsala d’una vida nova, millor, més autèntica i més plena. Mirem-ho com un punt de partida ideal per començar un any nou. Any nou, vida nova!

Senyors de la guerra

2009-12-28T12:10:00.003+01:00

Steve Tailor, investigador de l’evolució històrica de la psique humana, sosté que guerrejar, oprimir l’altre i abusar de la natura no són conductes d’origen, sinó patologies derivades d’un ego excedit. Ens parla d’un temps sense guerres, sense desigualtats socials, sense opressió sobre les dones, sense repressió sexual.

D’un temps d’harmonia entre nosaltres i el nostre entorn natural. D’això ara fa uns sis mil anys...fins que arribà la caiguda en forma d’explosió de l’ego a causa d’un canvi climàtic que transformà una terra acollidora i generosa en un erm on trobar el sustent diàriament era qüestió de supervivència. L’expulsió del Paradís. Us sona?

A partir d’aquell moment la seva tesi, basada en investigacions acurades, ens explica que va aparèixer la cobdícia, la guerra sistemàtica, el cabdillisme, les jerarquies, l’opressió dels uns sobre els altres, i tot de comportaments completament oposats als que imperaven abans del cataclisme climàtic, encara vigents a la nostra societat humana. No hem canviat gaire en aquest aspecte en els darrers mil·lennis, com cada dia podem comprovar mirant al nostre voltant, o dins nostre.

Jose Ignacio Torreblanca, professor de Ciència Política i de l’Administració a la UNED, en un excel·lent article sobre els resultats de la cimera de Copenhague per tractar del canvi climàtic que ens afecta actualment, ens parla que el concepte de sobirania va ser útil en el passat per liquidar les guerres de religió en imposar una única autoritat central als senyors feudals. I sosté que avui dia els caps d’estat presents a la conferència del clima no es diferencien gaire d’aquells senyors del passat, entestats a preservar la seva autonomia malgrat que ens pugui portar a un desastre col·lectiu.

Té molta raó en Torreblanca quan diu que la vida està plagada de casos en els quals la suma de decisions racionals des del punt de vista individual ens condueix al desastre col·lectiu; posa com a exemples des de la desforestació amazònica fins a la supervivència de l’anxova del Cantàbric; en molts d’aquests casos la inexistència d’acords vinculants per a les parts i una autoritat superior que els supervisi estan a la rel del seu fracàs. Com també ha passat a la reunió de Copenhague, a causa d’una manca de disseny institucional; queda clar, doncs, que la resolució dels problemes està íntimament lligada als mecanismes que decidim emprar per a resoldre’ls.

A Andorra, la nostra estructura institucional és la que és, fins que no ens decidim a canviar-la per una de millor. Contempla una sèrie de mecanismes per evitar que anem a la guerra uns contra els altres, tant en sentit literal com figuratiu. En diem democràcia. Una forma d’organització de grups de persones, la característica predominant és que la titularitat del poder resideix en la totalitat dels seus membres, fent que la presa de decisions respongui a la voluntat col·lectiva dels membres del grup.

Per això, ara que les espases estan alçades al Consell General davant la imminent discussió de la Llei del Pressupost, és necessari més que mai demanar que s’utilitzin lleialment els nostres mecanismes democràtics per evitar el desastre col·lectiu que significaria el bloqueig de les institucions. Per l’exposat més amunt, seria una temeritat – i una irresponsabilitat – negar-se a debatre i a esmenar el pressupost 2010 amb l’única finalitat de bloquejar el país. Aquest és el joc democràtic normal que es deriva d’una lleial lectura de la Constitució. Continuar amenaçant amb un hipotètic bloqueig és un acte d’irresponsabilitat política.

Copenhagen: “There is not planet B”

2009-12-20T11:15:00.002+01:00

La darrera setmana tots els ulls s’han fixat a Copenhagen. Tots? No. La immensa majoria de la gent ha estat pendent d’altres coses per a ells més importants que el canvi climàtic o les qüestions mediambientals. La pròpia supervivència en el dia a dia, en el mes a mes. Amb la dinàmica de qui dia passa any empeny. Des de la resignació dels qui no tenen. Tenir o no tenir, aquesta és la qüestió!

És ben cert que la Conferència de Copenhagen ha estat una gran oportunitat per decidir d’una vegada per totes l’establiment de les regles de joc per assolir globalment una economia energètica neta. Una oportunitat sense precedents per actuar de forma clara i contundent en el combat contra la crisi climàtica a què ens enfrontem, també sense precedents.

Hem vist els líders polítics, la societat civil organitzada, els grups anti-sistema, els grups de pressió pro-sistema, els mitjans d’informació, tothom qui d’una manera o altra volia contribuir amb la seva presència en aquest moment històric del que probablement el qui ara escriu i els qui ara llegiu no en coneixerem els resultats reals en manifestar-se al cap de molt temps.

El temps, com l’espai, igualment protagonista. L’escala temporal de la nostra llar, la Terra, el calendari de la seva història i de l’evolució de la vida és molt difícil d’abastar-la amb el nostre pensament. Alguns models comparatius ens parlen que si tota la seva edat, xifrada en uns 4.500 milions d’anys, es concentres en 24 hores, un milió d’anys serien només 18,9 segons; comparada amb un any, el milió serien poc menys de dues hores. La nostra estimada Terra és vella, molt vella, molt més que l’anar a peu!

Qui, davant d’això, pot anar fent-se el milhomes en les seves declaracions d'intencions?
La crisi climàtica és un problema com una casa de pagès. Enorme. Em sembla que és assenyat enfrontar-s’hi des de la humilitat, amb tenacitat, sense plegar-nos de braços enfront les primeres dificultats. En un moment on la nostra societat nord-occidental està sacsejada per la inseguretat social generada per la crisi econòmica i de valors morals, podríem agrair al nostre planeta l’oportunitat que ens dóna en haver de fer front a un repte més gran que l’anar a la Lluna, que construir tot el construïble, que pensar tot el pensable. El repte que ens permet deixar de banda els prejudicis i els dubtes; les divisions i les idees preconcebudes; els tòpics i els típics plantejaments del benefici a curt termini. Aquesta crisi ens pot permetre treure el millor de cadascú de nosaltres, homes i dones habitants del planeta. És una qüestió de supervivència, de responsabilitat, és, en definitiva, una qüestió moral.

Crec fermament que davant d’un repte com ens planteja la nostra mare Ter-ra i tots els altres éssers vius que ens acompanyen serem capaços de unir-nos, enfrontar-nos-hi i aconseguir formar-hi part de tot aquest sistema del qual un dia vàrem sentir-nos separats, com si no anés amb nosaltres, quan, malauradament, aquesta idea antropocèntrica només era un miratge.

El que no és cap miratge, com molt encertadament es podia llegir en un eslògan en anglès a Copenhagen: “There is not planet B”. No tenim cap altre planeta, no disposarem mai de cap pla B, si ens falla el primer.

Les hores darrera el taulell

2009-12-14T11:06:00.003+01:00

Qui ha treballat a un comerç minorista sap com pot ser de relatiu el pas de les hores. Darrera el taulell sempre s’agraeix la presència de compradors, tant l’amo com els venedors i venedores. Tothom sap que la seva presència els fa més lleu el pas del temps, en estar ocupant atenent-los el millor que saben.

És cert. No hi ha res pitjor que restar palplantat esperant la clientela tot el dia, un cop tens els articles a punt, nets i endreçats esperant que algú els compri. Les hores passen lentament i hom pensa que millor estaria fent alguna cosa més profitosa a casa. Aprofitant alguna tarda de diumenge, de tant en tant...

Ara que a Andorra s’ha generat força discussió a l’entorn dels horaris comercials que el Govern ha modificat per decret, i malgrat l’abundant literatura generada a l’entorn d’aquest tema, feta d’articles d’opinió i de declaracions creuades entre partidaris i detractors a Andorra, un s’acaba fixant en el que diuen els nostres veïns sobre aquesta qüestió, motiu de polèmica.

Resulta que en un altre país, el País Valencià, tenen una cosa que en diuen Observatori del Comerç. Fixa’t tu! Aquest observatori aplega les diferents organitzacions de comerciants i fixa el calendari d’obertures en festiu. Guaita tu!

Ara s’han assabentat que el govern autonòmic disposa de l’esborrany de la nova llei de comerç. I que aquesta inclou una més gran liberalització dels horaris comercials, en pretendre fixar un mínim d’obertures de nou dies festius l’any. Nou! Quina revolució!
Cal dir que en l’actualitat la norma autonòmica és de vuit dies festius l’any i un més a la recambra del calendari provincial. Vuit més un, en total.

Repassem les opinions publicades a un diari espanyol per part dels protagonistes del sector: la Confederación de Comerciantes y Autónomos diu que el que hi ha ara ja els està bé, els vuit més un; la Confederación de Empresarios del Comercio Valenciano opina igual i remata dient que “vuit més un és el màxim”; l’Asociación de Supermercados recorda que excepte a Madrid i València, la resta de comunitats autònomes només permeten vuit dies festius amb obertura del comerç.

En definitiva, conclouen que obrir en festius va en contra del petit comerç, que la caiguda de la demanda no és a causa dels horaris comercials, que cal endreçar la presència de les grans superfícies comercials per implicar-les en la trama comercial de les ciutats, per benefici mutu.

Si a Andorra aquesta primera modificació dels “costums” ha aixecat tanta polseguera, ¿que podrà passar quan es proposi la Llei del Comerç? Entre moltes altres coses regularà les promocions, les rebaixes, les ofertes, els calendaris, els horaris, les superfícies, i tot el necessari per poder oferir als nostres visitants un teixit comercial “normal” i amb garanties.

Per acabar, repetiré les dades donades pel conseller d’Indústria del govern valencià: que tenen 75.000 comerços, que el 99% contracten menys de deu treballadors, que el 85% donen feina només a dos empleats, que aquest sector genera el 12% de la seva riquesa i que ocupa una superfície de 8 milions de metres quadrats.

Ah! Cal recordar també que la destrucció de llocs de treball ha estat mínima al comerç detallista, malgrat la caiguda de les vendes. Un cop més es repeteix la llegenda de Setúria, i el comerç xic pot més que el gros!

Minarets versus campanars

2009-12-06T12:02:00.001+01:00

Suïssa, dos petits partits polítics, la Unió democràtica federal (UDF) de caràcter cristià i la Unió democràtica del centre (UDC) de perfil populista i d’extrema dreta, una acció de democràcia directa en un país amb una estructura administrativa federal amb 26 cantons; més de 100.000 signatures necessàries per a impulsar una iniciativa popular per modificar la Constitució incloent-hi la prohibició de construir-hi minarets a les mesquites suïsses, iniciativa aprovada per un 57,5% de vots favorables i guanyant per 22 cantons sobre 26, diumenge passat.

Minarets i campanars comparteixen la mateixa funció: cridar els fidels als serveis religiosos. Sia amb la veu amplificada del muetzí musulmà, sia amb el repic de les campanes del cristià. Els minarets també servien en temps passats com a fars interiors, en emetre llum per guiar als viatgers cap a la ciutat.

La Giralda de Sevilla era, en dos dels seus terços, un minaret almohade, al qual li van fer un afegit per a les campanes. Endemés del famós Giraldillo, és clar, estàtua que fa funcions de penell per indicar d’on ve el vent.

Les seves formes, les dels minarets i els campanars, són molt variades. Depenen principalment del gust dels constructors, i alguns dissenys s’han anat repetint en altres llocs, tal com sovint passa amb altres edificacions de caire civil o militar.

No hi ha cap norma que reguli quants minarets pot tenir una mesquita. Al començament en tenien només un, però això va anar canviant amb els segles en funció de l’estètica, l’enginyeria de l’obra, la simetria o simplement per ostentació. Els campanars també van tenir una similar evolució. De minarets, qui en té més és la mesquita de la Meca, que, comprensiblement i atesa la seva importància per a l’islam, de sis que lluïa va haver de passar a set quan els otomans van construir-ne sis a la seva mesquita Blau d’Istambul.

En el cas suís, on els musulmans representen el 5% de la població (uns 400.000 mil aprox.) els practicants poden reunir-se per pregar en els centres culturals islàmics, uns 120. A tot Suïssa només s’han bastit quatre minarets amb les corresponents mesquites. Cap no es fa servir per cridar els fidels, com es fa en altres països. Són ornamentals.
Llavors, de què parlen a Suïssa? D’arquitectura? No pas. De religió? No pas. Parlen del diferent, de l’Altre, que amb els seus costums i cultura alguns perceben com a una amenaça a la seva forma de viure, d’organitzar-se, de relacionar-se. En definitiva, els organitzadors d’aquesta iniciativa legislativa popular denuncien la presència dels minarets com a símbols dels qui volen imposar un poder polític -religiós que amenaça els seus drets fonamentals. Els experts recomanen fer-ne una lectura en clau de definició de la identitat nacional, de comunitat de Suïssos de soca-rel. El resultat més evident de les primeres hores de vida d’aquesta decisió no ha estat pas la mala imatge del col·lectiu musulmà, objectiu de la campanya estigmatitzant, sinó la imatge de la Suïssa sencera. Em ressona a algunes coses d’Andorra...

Ara que a Andorra se senten veus sobre quina és la nostra identitat comunitària, seria bo recordar aquesta experiència suïssa, on s’ha oblidat d’incloure dins la discussió identitària els qui aporten quelcom de diferent al país. No ens podem permetre tancar els ulls a la realitat i fer el debat des d’una concepció fixa i tancada. Rància.
M’agraden les sales de pregària dels hospitals i aeroports. En diuen multiconfessionals. Nom encertat, com aquell inventat per Jose Saramago, en una article contra la tolerància, on proposava el mot igualància. Sí, cada dia estic més convençut que ens aniria molt millor amb unes bones dosis diàries d’igualància.

GEEKS

2009-11-28T10:04:00.003+01:00

De bojos per la tecnologia en conec uns quants. A la sèrie de televisió “The Big Bang theory” en són protagonistes els geeks. Els quatre nois, no pas la noia. Un bon exemple de ficció d’una forma de viure cada cop més estesa entre les noves generacions.
Els defineixen com a persones fascinades per la tecnologia i la informàtica, a les que dediquen gran part de la seva vida, sigui professionalment o com afició. Els agrada estar al dia de totes les innovacions en aquests camps i els que s’hi relacionen. Vist de fora podria semblar que no viuen en un món real, atès que passen moltes hores en móns virtuals, via ordinadors, còmics, pel·lícules, jocs de rol, etc.

No és pas així. Viuen molt aquí i ara, i en ser experts en matèries que la majoria de persones desconeixem ens semblen una mica estranys. Són capdavanters. Una mica indefensos en temes com les relacions socials, l’empatia i aquestes coses tan humanes, ja que encara no han dedicat prou temps a cultivar-les. El dia només té 24 hores i a l’Iphone d’Apple només pots instal·lar 148 aplicacions, perquè només pots tenir-hi 9 pantalles, a raó de 16 icones per pantalla...

Quan trobes persones que parlen així: “tinc un flash que no he tocat mai i el meu soci me l’enxufa perquè arregli no sé què i ell l’ha tocat abans. El login de l’aplicació l’ha de validar de 7 llocs diferents, depenent d’un paràmetre, i si no és cap d’aquests no cal que passi pel login. Pots creure que m’ha fotut el switch de ‘on vaig’ a l’on Click del botó de login de la pantalla que potser que hagi de car-regar o no? Bufff, és el més inútil del món” et pot semblar que viuen en un altre planeta, però no, són ben terrícoles que parlen de programació informàtica. Ells també tenen els seus moments de dificultat en el seu dia a dia...

Qui en tingui un a prop reconeixerà que és la persona a la qual truca quan se li penja l’ordinador, li demana consell quan ha de comprar i ajuda quan ha d’instal·lar algun aparell nou. Que n’és de bo tenir un geek a la vida! Les seves habilitats tècniques són moltes, la seva passió per aprendre envejable, la seva lluita pel software lliure (Linux ens farà lliures!) i les hores que dediquen altruísticament a millorar-lo, traduir-lo, divulgar-lo, haurien d’admirar-nos, ja que els seus esforços faciliten l’accés a la tecnologia a tothom, en contra dels esforços monopolitzadors i limitadors de les grans corporacions. Són ells qui alimenten amb la seva presència Internet i sovint han estat i seran geeks els creadors d’eines que fem servir de forma constant i amb plena satisfacció per la seva utilitat. Facebook o YouTube en són un bon exemple.

No els agrada que els anomenin Frikis, perquè no ho són, almenys en la seva totalitat. La seva forma de vestir “indefinida”, les seves aficions molt sociables ja que sovint calen més persones per “jugar-les”, visionar-les o comentar-les, els fa, dins la seva temàtica, semblants als afeccionats al futbol, per exemple. Aquest últims també es reuneixen en grups, tenen els seus canals d’informació, les seves col·leccions, els seus canals de televisió, els seus videojocs, les seves penyes, com ells, també viatgen plegats a esdeveniments importants i fins i tot es disfressen en les grans ocasions amb els colors del seu equip.

Per tant, no els anomenem pas Frikis als “futboleros”. Llavors, perquè als geeks els veiem com els veiem, una mica estranys? Potser per la seva alta capacitat intel·lectual? Potser un cop més té lloc el rebuig al qual ens es desconegut, font de tanta incomprensió, separació i dolor. Contra això tu pots fer alguna cosa: posar un geek a la teva vida; aprendràs un munt de coses noves i la teva tecnologia estarà sempre actualitzada! Fes reset!

Corrupció de baixa intensitat

2009-11-22T10:37:00.003+01:00

Les constants notícies sobre la corrupció que cada dia rebem de tot arreu m’han fet decidir a escriure sobre la corrupció de baixa intensitat. Talment amb les guerres, on hi han les grans pel nombre de participants, per la seva intensitat o pels mitjans emprats; i les petites, aquelles que els mitjans d’informació no les esmenten gairebé mai. També la corrupció té diversos graus.

Ara tots semblem esgarrifats pels diferents escàndols dels que diàriament ens informen els mitjans. Hi trobem barrejats diferents líders polítics, econòmics, culturals, industrials i tots els seus cercles d’amistats i d’influència. D’aquí un temps és d’esperar que la justícia haurà fet la seva feina, malgrat que està obligada a seguir les normes dictades per alguns dels implicats o dels seus coreligionaris. No sempre és justa, la justícia. Per exemple, mirin cap a Itàlia, on el seu govern està fent una nova reforma judicial, dita Llei del procès breu, on amb només tres articles aconseguirà que els delictes de guant blanc restin impunes per sempre més. Altrament dit, més de 100.000 processos judicials oberts seran anul-lats de cop. Corrupció d’alta intensitat o legalitat deconstruïda a l’estil culinari?

Sense menystenir la importància d’aquesta corrupció d’alta volada, crec que ens fa molt més mal la corrupció de baixa intensitat, així com fa mal a les poblacions que pateixen els petits conflictes armats, on el 90% de les víctimes són civils.

Volta per la Xarxa un video d’un policia rus que, fart de guardar silenci, denuncia la corrupció imperant al seu país, a la seva heroica ciutat del Mar Negre. Parla dels seus caps, dels seus companys i s’adreça al primer ministre rus demanant-li que faci alguna cosa. Un ciutadà rebel que ha estat expulsat de forma fulminant del cos de policia, com ell ja s’esperava. Les raons dels seus superiors han estat molt cíniques: no existeixen proves de les seves afirmacions. Mentrestant estan contractant joves policies amb un salari mensual de 300 euros, tot esperant que aquestes persones arribin quadrant els seus comptes a final de mes. La realitat és la que és. Com en alguns llocs, els cambrers ja compten amb les “propines” per fer bullir l’olla. Més greu són les propines que reben els seus superiors, que els ordenen mirar cap a un altre costat en la majoria dels delictes, que resten impunes, o pitjor encara, són imputats a pobres innocents. Com innocents són els ciutadans xinesos que tanquen a presons clandestines per protestar contra la corrupció local que afecta les seves famílies, les seves comunitats. Per rebel·lar-se, per denunciar. I nosaltres? En som, de corruptes? Què podem arribar a fer en el nostre món quotidià, el més proper, per desviar-nos del nostre deure? Som prou conscients de la línia que ens hem marcat i que hem de seguir si volem viure amb rectitud dins la nostra comunitat?

A un nivell més personal puc preguntar-te si has donat mai un cop a un vehicle amb el teu i has marxat sense deixar rastre? O si has demanat a un industrial que si contractaries amb ell una obra de la teva comunitat de veïns sempre que la teva part de la factura no calgui pagar-la? En trobar-te un objecte de valor a la via pública, has fet de manera que el seu propietari el pugui recuperar? Més íntimament, has mirat de seduir la dona o l’home d’altri? Has acceptat diners per fer alguna cosa no massa correcta i fer-hi l’agost? Fixeu-vos com he fet servir el “massa”, quan les coses o són cor-rectes o no ho són...

Podríem seguir trobant exemples de corrupció de baixa intensitat, o corrupteles. Crec que no cal pas, en haver-hi més que un foc no cremaria. Tots aquests mal costums són presents al nostre voltant. Totes elles, les grans i les petites, alteren la nostra convivència, part essencial de les nostres vides, fent-la tornar putrescent, insana. Talment es defineix en primer lloc el verb corrompre.

Slow food: bo, net i just

2009-11-15T12:04:00.002+01:00

Anava de bòlit en aquella època. Feina, activisme social i altres menesters m’havien abocat a una agenda plena a vessar de responsabilitats autoimposades, que són les que més ens esclavitzen. Fins que un dia un home que feia temps no veia em va aturar per saludar-me; va notar la meva energia dispersa, atabalada, i es va fixar en el que jo portava en una mà: un entrepà. El duia per menjar-me’l mentre caminava cap a una altra cita. “Perdona que no pugui parlar una mica més amb tu, li vaig dir. És que tinc hora donada i arribo tard”. “Que no penses dinar avui?”, em va respondre mirant el meu menjar. “Ja m’agradaria, però no tinc temps, vaig molt enfeinat últimament!” va ser la meva contesta. Seriós, fitant-me els ulls amb una mirada entre compassiva i ferma em va etzibar: “Si un home no té temps per menjar, per què treballa?”

Aquella pregunta, aquella sentència, em va deixar perplex per uns moments, i a poc a poc, va anar calant dins meu, fins aconseguir canviar algunes de les coses de la meva vida, per fer-la més tranquil·la, poder-la tastar, poder-la gaudir en cadascun dels seus moments.

Segurament per aquella sentència ara sóc devot del moviment anomenat Slow Food, o menjar tranquil, en contraposició al fast food, o menjar ràpid. Un moviment creat per l’italià Carlo Petrini l’any 1989 precisament per contrarestar els efectes en la nostra alimentació d’una vida accelerada. Des de llavors el moviment ha anat evolucionant i ara ja s'estén a d’altres àmbits de la nostra cultura. Fins i tot hi han ciutats que s’han declarat “slows” per preservar la seva forma de viure reposada.

Ells mateixos es defineixen com una associació internacional ecogastronòmica sense ànim de lucre que ha creat una xarxa mundial compromesa a canviar la lògica vigent d’agroproducció alimentària. Una xarxa amb milers de membres presents en 129 països i en algunes de les seves institucions públiques com escoles i hospitals. Les antenes locals, anomenades “Comviviums”, organitzen activitats com cursos, laboratoris, cates, visites a productors alimentaris, horts escolars, sopars i mercats per defensar el nostre dret al plaer, promoure els aliments bons, nets i justos i donar suport a la producció i consum local dels productes de la terra. La més propera a Andorra està a Lleida http://www.slowfoodterresdelleida.com/

Perquè un aliment sigui bo, net i just s'entén que ha de ser sostenible i de qualitat. Bo quan ens doni plaer en menjar-lo, net quan la seva producció respecti el medi ambient, el benestar animal i la nostra salut, just quan els seus productors rebin una remuneració i un reconeixement adequats. El valor afegit d’aquesta visió de la forma que tenim d’alimentar-nos és l’enfortiment de les comunitats locals, la qual cosa té molts avantatges socials.

Estrè-nyer els lligams entre els diferents actors comunitaris mitjançant l’educació del consumidor, fent-lo sentir coproductor, en saber-se part d’una xarxa de producció i distribució més propera, gaudint de productes més frescos i més bons que els de la gran distribució, és per mi el gran èxit del Slow Food.

“Menjar és un acte agrícola” va dir en Wendell Berry, pagès i poeta. Una senzilla i alhora gran frase, que ens hauria de fer reflexionar.

De nou, els nòmades

2009-11-09T08:35:00.003+01:00

Era al vespre quan vaig seure al seu costat. Un home gran d’edat i petit de cos, de pell assolellada. Mans adobades per les feines del camp i somriure escàs de tantes garrotades que etziva la vida. Parlàrem del bé i del mal, d'aquí i d’allà. Un allà, em va dir, que no havia visitat mai. El seu pare sí hi havia estat. Per portar a vendre bestiar. Resulta que el tal allà era la vall de davant la seva. Un desplaçament d’un dia d’anar i un altre de tornar, a peu. Avui amb un cop de cotxe, malgrat que la carretera encara és de terra durant un bon tros. Això en podríem dir que és l’exemple d’una vida sedentària. Si no havies de fer res no calia que hi anessis, a les parades. Economia total de temps i mitjans que calia aprofitar per garantir la pervivència personal i familiar.

Avui dia, en el nostre tros de planeta, enfront del sedentarisme tradicional trobem el nomadisme modern. Els nous nòmades que no paren de moure’s per tot lo món, amunt i avall. No els podem anomenar turistes perquè no s’hi assemblen gaire en els costums; sí podríem dir que són una mena de turistes permanents. El turista viatja a un destí determinat, en unes dates preestablertes, amb uns mitjans concretats i un retorn estipulat per circumstàncies alienes. Els nòmades moderns no poden classificar-se en aquesta categoria.

Qui són aquestes persones practicants d’una forma de vida inspirada en l’esperit dels exploradors que van fer els primers mapes i que van alimentar les pàgines del National Geographic? Doncs n’hi ha, simplificant, de tres menes: les que han gaudit d’una jubilació anticipada, les que quedant-se sense feina i casa s’ha llençat a la carretera i les que gaudeixen d’una renda econòmica folgada que els permet anar rodant pel món cercant el seus destins en funció de les seves afeccions.

Les jubilades viuen en una mena de sedentarisme intermitent, allotjats agrupats en vehicles caravana, les terrestres, o en embarcacions, les marines, perseguint el sol de nord a sud i d’est a oest i a l’inrevés, al llarg dels anys. Sovint després d’una vida de sedentarisme laboral. La seva maduresa els permet, en alguns, moure's pel món de casa en casa, fent de guardians mentre els propietaris són fora durant una temporada. http://www.caretaker.org/

Les aturades han preferit no esperar una nova oportunitat allí on eren i trien sortir a recórrer el món buscant-la. Van vivint com poden de feines esporàdiques que els són ofertes per allí on pasen. Els podem veure gairebé cada dia als telenotícies sia en arribar a Europa amb pastera, en campaments clandestins a boscos i jardins o en cantonades de ciutat a l’espera dels reclutadors de l’economia submergida. Ells són nòmades buscant assentar-se en un nou lloc. Aspirants a sedentaris.

La resta, amb una renda més o menys folgada, han trobat la manera de viure en constant moviment i fer-ne un estil de vida força agradable. Destins paradisíacs, moments emocionants, aventures sorprenents. S’agrupen princi- palment per afeccions que els duen als mateixos destins. Surfistes, esquiadors, ioguis, fiesteros, ciclistes, bussejadors, escaladors, parapentistes, etc. en són una bona mostra. Sovint fan feines relacionades amb la seva afició o en creen de noves als destins on els nadius ignoraven el valor del seu entorn. Rebre turistes i organitzar-los la visita en un destí determinat sovint suposa per a ells poder moure’s ben lluny la resta de l’any, per exemple. Sense importar-los gaire el que el futur els pugui oferir. Carpe diem!

Moviment sense cotxes

2009-10-30T21:57:00.002+01:00

Ara fa un temps que vaig sentir la història d’un home que tot caminant per la seva ciutat, va trobar un cotxe aparcat al bell mig de la vorera. El va obligar, com tantes altres vegades, a haver de passar per la carretera per continuar el seu trajecte. La diferència amb les altres vegades és que aquest cop un altre cotxe el va atropellar, produint-li importants lesions que un cop curades el van deixar coix per sempre més.

Resignació li van dir els seus amics i familiars. Evidentment, les assegurances i altres mitjans compensatoris van funcionar fent-li arribar el que les lleis preveien per un cas com el seu. Ara bé, ell no en va tenir prou amb aquestes compensacions.

No és pas amb diners que podria caminar com abans, sense cap molèstia ni impediment. Quedar-se coix no va ser a causa del vehicle aturat a la vorera. Un cotxe no és gaire cosa més que uns quants ferros i plàstics ben collats. La causa va ser la desídia de la persona que el conduïa aquell dia. En comptes de pensar que vivim en comunitat tot respectant els drets d’uns i altres, aquesta persona va obviar-ho i es va permetre impedir la lliure circulació dels vianants fent-los arriscar la seva integritat física, i, com en aquest cas que van quedar-hi seqüeles, també la seva integritat moral i emocional.

Que un cotxe impedeixi el pas a les voreres de les nostres ciutats ha esdevingut quelcom tan natural que ni tan se vols ens rebel·lem quan hem de baixar a la car-retera per continuar. Gairebé mai s’aparca a la vorera per una emergència, o per una situació realment excepcional. Més aviat és per la comoditat del conductor o la conductora, a qui tan se li en fum la vida dels altres.

Ara bé, aquell homenet que va ser atropellat, ara ja coix de per vida, li va estar donant voltes al tema pensant en les altres persones que podrien patir el que ell ja havia tastat. Un cop curat va trobar la fórmula amb que ell podria lluitar de forma eficaç contra aquesta xacra de la modernitat urbana. No tornaria a baixar de la vorera mai més, en trobar-se al mig del seu trajecte de vianant una màquina motoritzada que li barrés el pas.

Així que, un cop recuperat de les lesions i calçat amb sabates esportives, va començar a passejar per la seva ciutat. Cada cop que es trobava un cotxe aparcat a la vorera li passava per sobre, tot caminant, talment com si no hi fos. Sense desviar la seva trajectòria, simplement, esportivament, li passava pel damunt.

Quines cares feien els despreocupats propietaris en veure que la seva màquina, tan estimada, objecte dels seus sacrificis econòmics, projector del seu estatus social, instrument de seducció veïnal i professional, era violada per un pobre coix que gosava caminar-hi pel damunt talment com si no existís. La màquina del seu cor!
Potser us pregunteu quina va ser la reacció de la societat davant un heroi com aquest, que en comptes de resignar-se enfront el seu infortuni va voler fer avançar les coses i evitar que altres passessin pel que ell havia passat. Doncs una reacció on ell no hi tenia cabuda, com quan volia caminar per la vorera i un cotxe li ho impedia.

Denúncies i compareixences als jutjats, agressions airades per part d’alguns propietaris incivils i violents, multes, recursos, etc.
Res de tot això el va fer desistir. Va continuar caminant-hi per sobre dels cotxes aparcats a les voreres, per què en el fons del seu cor sabia que cada conductor o conductora, un cop el veien pujar dalt dels seus capos, sostres i maleters, mai més tornarien a deixar els seus cotxes sobre la vorera. O, si més no, s'ho pensarien dues vegades talment restaven estorats.

Aquesta experiència real és una mostra del cada cop més ampli moviment que de forma espontània s’està desenvolupant sota la denominació genèrica de moviment sense cotxes (car-free movement). Aglutina persones, institucions, professionals de l’urbanisme i altres organitzacions que advoquen per una progressiva eliminació dels vehicles de motor dels espais urbans, reconvertint les carreteres i els pàrquings en espais destinats a d’altres usos públics, tot promovent entorns urbans compactes, fàcilment accesibles amb transport públic, a peu o amb bicicleta.

¿Algú ha calculat quanta superfície de carreteres i pàrquings es podria recuperar per altres usos públics a les nostres ciutats, i també per facilitar la lliure circulació dels nostres infants sense estar constantment vigilats?
Jo, de petit, a l’escola anava a peu...

Administracions en xarxa

2009-10-26T09:35:00.002+01:00

Les Administracions Públiques que utilitzen la Xarxa de comunicacions electròniques per acostar-se al ciutadà i alhora interaccionar-hi, promovent la partici- pació ciutadana, cada cop són més esteses. A les mateixes Administracions hi ha persones més motivades que d’altres per dur a terme aquesta revolució que ens hauria d’evitar llargs tràmits, facilitant les gestions necessàries per conviure degudament en societat, tot augmentant-ne la creació de valor afegit.

Algunes d’aquestes persones també s’han organitzat en xarxa per bescanviar experiències, coneixements i opinions per poder accelerar aquesta transformació de les Administracions europees que alguns denominen eGovern o govern electrònic.
En l’àmbit polític, el proper 18 de novembre els ministres europeus responsables del desenvolupament de l’eGovern dels respectius estats es trobaran a Suècia per parlar-ne.
Motivats per aquesta reunió, i amb l’ànim de transformar una Administració autista en una altra orientada cap a la ciutadania, vàries persones que ja es van trobar a Brussel·les per tractar sobre els Serveis Públics 2.0 han coredactat una declaració que serà presentada oficialment a la reunió ministerial abans esmentada.

Aquest grup de persones ni representa cap Administració, ni pretén ser la veu de totes i tots els europeus. Simplement pretenén ocupar un espai en la trobada governamental per poder ser escoltats pels ministres i ajudar així a la ràpida transformació de les Administracions per acostar- les a la ciutadania. Aquí teniu The Open Declaration:
Una Declaració Oberta pels Serveis Públics Europeus

Les necessitats de la societat actual són massa complexes per deixar-les en mans d’un govern en solitari. Mentre les polítiques governamentals tradicionals cercaven automatitzar els serveis públics tot promovent l’autoservei, l’impacte més gran de la Xarxa serà la millora dels serveis mitjançant la col·laboració, la transparència i l’intercanvi del coneixement.

Europa hauria d’aprofitar aquesta oportunitat i reconstruir la relació entre la ciutadania i l’estat, obrint-se com institucions públiques i facultant els ciutadans de prendre un rol més actiu en els serveis públics.

Com a ciutadans, volem una participació plena en totes les activitats empreses en nom nostre. Volem poder fer contribucions a les polítiques públiques a mida que es desenvolupin, implementin i revisin. Volem involucrar-nos activament en el disseny i l’execució dels serveis públics en tot el seu abast, per aportar la nostra visió i amb més i més poder de decisió en les nostres mans. Volem que tot l’espectre de la informació governamental, des dels esborranys legislatius fins les dades pressupostàries siguin de fàcil accés, comprensió, reutilització i entremescla. Això no respon al desig de minimitzar el rol dels governs, sinó que una col·laboració oberta millorarà els serveis públics i optimitzarà la presa de decisions.

Sota aquestes premises, proposem tres principis fonamentals pels serveis públics europeus:
1. Transparència: Totes les organitzacions del sector públic haurien de ser “transparents per defecte” i haurien de proporcionar a la població informació clara i actualitzada sobre tots els aspectes del seu funcionament i la presa de decisions. També haurien d’enfortir els mecanismes pels ciutadans que vulguin posar en relleu àrees on creuen que cal més transparència. Quan subministrin informació, les organitzacions del sector públic haurien de fer-ho en formats oberts, estàndards i reutilitzables (amb, evidentment, la màxima cura sobre els aspectes de la privacitat).

2. Participació: el govern buscarà sempre de forma proactiva les aportacions de la ciutadania en totes les seves activitats, des de la participació dels usuaris en el disseny dels serveis, fins la participació pública en el disseny de les polítiques. Aquestes aportacions seran públicament visibles pels altres ciutadans i el govern les respondrà públicament. La capacitat de col·laborar amb els ciutadans hauria de ser una competència essencial del govern.

3. Facultament: les institucions públiques haurien de mirar d’actuar com a plataformes per la creació de valor públic. En particular, les dades i els serveis governamentals haurien d’estar disponibles de tal forma que altres puguin fàcilment bastir a partir d’aquestes bases. Les organitzacions públiques haurien de permetre a tots els ciutadans resoldre els seus problemes per ells mateixos, tot subministrant-los les eines, les competències i els recursos necessaris. També haurien de tractar els ciutadans com a propietaris de les seves dades personals i permetre’ls el seguiment i el control de com aquestes dades són compartides.

Reconeixem que la implementació d’aquests principis prendrà temps i recursos atès que caldrà adaptar els mecanismes governamentals, però creiem que haurien de ser al centre dels esforços de transformació de la governació. Els ciutadans ja estan actuant en base a aquestes idees i estan transformant els serveis públics “des de fora”, però els governs haurien de donar suport i accelerar aquest procés.

Fem una crida als governs europeus i a la Comissió Europea perquè incorporin aquests principis en els seus plans d’acció sobre l’eGovern així com que s’assegurin que els ciutadans europeus gaudeixin dels beneficis d’un govern transparent, participatiu i facultatiu tan aviat com sigui possible.

Escrit per Delfí Roca, el Diumenge, 25 de Octubre 2009

La polifamília

2009-10-12T16:29:00.004+02:00

Vivim en un temps on la família nuclear tradicional (mare, pare i fill o fills) tendeix clarament a desaparèixer al nostre context cultural, transformant-se en famílies extenses o polifamílies, que inclouen dues variants diferenciades.

Per una banda trobem les famílies formades per parelles sense fills, que en alguns països ja superen les tradicionals, aviat superades també per les famílies mono parentals a les grans ciutats, cada cop més nombroses degut al constant augment dels divorcis.
La família era abans l'eix de tota l'activitat econòmica lligada a la casa, especialment a les zones rurals, en el sentit productiu de bens materials. Per la casa, moltes i molts dels seus membres estaven disposats a sacrificar els seus sentiments i els seus anhels personals en pro de la seva pervivència. Avui dia predomina més el vincle emocional amb la casa, més enllà de la seva utilitat material. Ara bé, probablement degut a l'evolució actual de la moral, augmenten les famílies amb membres del mateix sexe, amb fills o sense. Fills que poden provenir de matrimonis anteriors, o be adoptats.
També la fràgil situació econòmica actual farà que, amb tota probabilitat, tornem a veure com una fórmula de convivència habitual la família extensa, on sota el mateix sostre visquin parents, com avis amb nets, madrastres i padrastres amb fills, mares divorciades amb els seus fills adults, vídues o solteres compartint habitatge, habitatges de joves compartits, membres de la tercera edat vivint junts, siguin o no família. Gairebé tothom en coneix ja algun exemple.

Per l'altra banda trobem a grups de persones, amb nens o sense, que mantenen relacions amoroses entre ells convivint sota el mateix sostre. Son les polifamílies creades a partir del que s'anomena el poliamor, on els seus membres gaudeixen de una o més relacions íntimes amb els altres membres de la família, fent prevaldre evidentment el consentiment, la cura i l'amor mutu. Les polifamíles neixen sovint de la unió de persones que tenen relacions poliamoroses, en pro del seu benestar.

Aquestes relacions poliamoroses comparteixen els principis bàsics de la comunicació, el respecte, l'honestedat i la fidelitat. Aquest últim principi pot sorprendre quan es parla d'una relació trièdrica o més àmplia, però és respectat per les persones incloses en la relació, talment ho faria una parella tradicional. Tot i que poden existir múltiples fórmules per regular les relacions sexuals o el nombre de relacions íntimes que es poden mantenir amb altres persones, en cap cas es podria comparar amb les parelles obertes als intercanvis, on només es mantenen relacions esporàdiques amb altres persones.
La comunicació és la que assegura la presa de decisions en aquest i altres àmbits de les relacions amoroses, que, evidentment, poden existir entre els dos gèneres i en diferents combinacions.

Cada polifiamília tria les seves normes per obtenir la millor qualitat de vida alhora que la millora de la seva economia, la cura dels seus membres, de la seva llar i de les seves finances, malgrat la incomprensió i el judici negatiu de sectors socials que no conceben altres formes de relacionar-se que les fins ara tradicionals. Aquesta forma d'organitzar-se la vida s'albira com una de les que en el futur s'hauran de reconèixer, tan per la societat en general com per les instàncies polítiques que hauran de proposar les modificacions legals necessàries per poder-les integrar en el nostre sistema comunitari de convivència.

DE PÈL A PÈL PER BARCELONA

2009-09-28T18:24:00.006+02:00

La plaça de Catalunya acull la fira d’entitats de la Mercè. Un munt d’organitzacions ciutadanes abocat a ajudar els altres, siguin d’aquí o vinguts de fora, en situacions de pobresa, marginació social, amb malalties diverses o poc comunes, siguin humans o siguin animals.

D’entitats n’hi ha de tota mena. Per separades i separats, per estudiants, de caire professional, pels amants dels estels i les constel·lacions, al servei de la Cultura amb majúscula i de la cultura en minúscula, que també hi són.

Al bell mig dels envelats, els de les causes perdudes, de les causes pies, i els de les causes de més difícil solució. Infatigables elles, les organitzacions.

A un costat de la plaça, el de l’escala invertida, trobo un happening promogut per un artista consistent en erigir una piràmide de sabates en bon estat, que així ho especifica en un rètol, per mostrar l’aberració d’emprar encara mines antipersonal, que tants amputats generen en països allunyats de Barcelona i la seva plaça Catalunya només minada per una munió de pacífics coloms. A migdia sembla que no han estat moltes les persones que hagin sortit de casa amb dues sabates a les mans, i en bon estat. Sí que semblava que havia descarregat generosament una furgoneta de Camper, marca camperola de sabates de Mallorca.

Prenc un cafè sol i solidari, de comerç just, a Intermón Oxfam, dues entitats humanitàries que fusionaren com ara diuen, faran les caixes catalanes i, lògicament, les seves obres socials. Les primeres entitats sembla que han multiplicat els seus resultats de tenir cura dels altres degut a la fusió, en poder arribar a més llocs; les segones, esperem-ho...

Deambulant el perímetre de l’espai em trobo amb la perla del dia, un petit estand on el tret característic és que les persones que l’atenien estaven de pèl a pèl, la qual cosa em va cridar especialment l’atenció. Tres senyors molt amables que em van fer a mans un pamflet titulat Deu Manaments bons, que no fan pudor. Amb un títol així no podia resistir-me a llegir-lo, ni, un cop llegit, a compartir-lo per donar a conèixer una altra forma d’entendre i viure la vida amb totes les conseqüències que se’n derivin pels qui així la viuen.

Els seus manaments diuen això:

No permetràs burles per mantenir la nuesa, sobretot contra nenes o nens.
No facis creure que les persones neixen i viuen vestides sempre.
No ensenyaràs a nenes o nens a sentir vergonya de certes parts del cos.
No avergonyiràs nenes o nens per mantenir-se nues o nus.
No et farà vergonya cap part del cos ni mantenir la nuesa.
Ensenyaràs a tolerar i respectar tothom qui estigui nua o nu.
No creguis que hi ha virtut en sentir vergonya d'alguna part del cos.
No regalaràs roba, sobretot de bany, per obligar a posar-se-la després.
No obliguis a sentir ni sentis que la roba interior és com una part del cos.
No usis banyador per seure al vàter, per la dutxa ni a la platja, si no vols.

Acompanyats a continuació amb reflexions sobre el pudor, la vergonya i la manipulació emocional que podem exercir, conscientment o no. Ara ja sé que les persones que em trobo despullades pels carres de Barcelona han triat viure d’una altra manera, amb molta naturalitat.

I també faig meva la recomanació de no regalar roba ni vestits de bany. Reconec que darrera d’alguns regals tèxtils cap a una persona estimada s’ha amagat la intenció seductora de veure com se’l treu, per poder gaudir completament de la nostra nuesa.

Més informació a www.addan.com

Delfí Roca

APRENDRE A FER MES AMB MENYS

2009-09-20T15:06:00.005+02:00

>

Una vida senzilla

Ara fa uns anys que es va estenen, a poc a poc pel mon occidental, una forma de viure denominada senzillesa voluntària. Es tracta d'observar la pròpia forma de viure i decidir el que realment és important per un mateix, i també a marcar un límit quan és suficient, deixant de banda tota la resta. Mirar de viure de manera senzilla. Cal avisar que en cap cas es tracta d'una vida de privacions, on es viu al llindar de la pobresa, seguint de forma estricta un pressupost escanyolit, una vida gris , infeliç, sacrificada. Res de tot això. Aquesta forma de vida s'entén vivint-la amb consciència plena de que les pròpies actituds repercuteixen en el nostre entorn, observant-se un mateix, per així anar deixant aquells hàbits que no son essencials.

A canvi d'aquest alliberament els practicants d'aquest “modus vivendi” diuen que troben grans satisfaccions morals, així com de salud i econòmiques, en generar estalvis dineraris al reduir les despeses tot mantenint els ingressos habituals.

En comprovar que hom pot viure d'una altra manera a la habitual, en constatar que la qualitat de vida augmenta amb aspectes vitals abans infravalorats, entre altres efectes com, per exemple, la sensació d'estar subvertint el sistema, promovent un altre més sostenible i amable en tots els sentits, amb mitjans pacífics, utilitzant les relacions en xarxa i tots els mitjans de comunicació al seu l'abast, hom no pot sinó sentir que està a la avantguarda d'alguna cosa. I això, mola.

Tot i ser un món ampli i ple de matisos, aportats per totes les persones que practiquen aquesta simple forma de vida, la senzillesa s'ha intentat adjectivar com a:

Escollida: viure en llibertat i amb dignitat, en haver decidit voluntàriament seguir aquesta via
Comercial: consumir de forma responsable, afavorint els productes i serveis sostenibles
Compassiva: tornar a sentir el concepte de comunitat i compassió a la pròpia vida: “triem de viure senzillament per a que altres senzillament puguin viure”, diuen
Ecològica, reduir l'impacte que els nostres actes tenen en la Terra, per minimitzar la nostre empremta ecològica
Elegant: “la meva vida és el meu missatge” digué Gandhi. Influencies estètiques des del Zen fins als Quàquers. Predomini de les formes simples i els materials naturals front el consumisme actual
Frugal: deixar de banda el que no es realment útil a les pròpies vides. Gestionar degudament les nostres finances per arribar a la independència financera. El que permet triar millor que volem fer del nostre temps, de les nostres vides
Natural: tornar a connectar amb el mon natural, ens recorda la nostra interdependència del sistema natural
Política: organitzar diferentment la vida col·lectiva. Emprendre els canvis necessaris en tots els àmbits de la nostra societat, en busca d'una vida sostenible i pacífica, on la diversitat es reconeguda. Fent servir el diàleg , les xarxes relacionals i els mitjans informatius
Commovedora: aporta les facetes de consciència, meditació i espiritualitat que s'havien perdut en les persones
Organitzadora: contra l'estrès d'una la vida accelerada, la senzilles ajuda a gaudir del que és essencial, sense distraccions trivials

Practicar aquesta forma de viure no deu ser fàcil al començament però tothom disposa ja de l'espai necessari per poder-ho fer: la pròpia vida, on hom és lliure de decidir cap a on vol portar-la.
Crec que aquesta visió diferent d'enfocar la pròpia vida pot arribar a ser una opció positiva i enriquidora en situacions de canvis importants com els que ara vivim.

Una forma optimista d'abordar els canvis que hagin pogut afectar una situació en la qual es vivia prèviament i que potser son de mal pair.

Ens havien dit que la vida hom se l'havia de guanyar. I ara alguns, pocs encara, ens comencen a dir que la vida simplement ens és donada.

Delfí Roca

El llibre de la imatge disponible gratuïtament en línia, en francès: http://savoir-revivre.coerrance.org/

la ciutat ecològica de Ham-Nord

2009-09-10T10:26:00.003+02:00

Amb la missió de mantenir una forma de viure inter-generacional, inspirada en els preceptes de les eco-aldees, prioritzant l'educació dels infants, la protecció del medi ambient, el dret a la dignitat mitjançant l'accés a la feina per a tothom, tot plegat en un entorn on les empreses existents s'esforcen per oferir productes i serveis responsables centrats en el desenvolupament sostenible, la ciutat ecològica de Ham-Nord celebra enguany el seu 25é aniversari

Situada al centre del Quebec, va ser fundada l'any 1984, amb la visió de construir una micro-societat oberta al mon, tenint cura del planeta i, lògicament, de la seva pròpia empremta ecològica

Les eco-aldees acostumen a fonamentar-se en tres conceptes bàsics: la col·lectivitat, l'ecologia i la cultura. D'aquesta forma es crea un entorn de convivència segur per a les persones participants, on no hi troben lloc ni l'atur ni la delinqüència, ni la pobresa ni la soledat. En un entorn d'aquestes característiques els sers humans acostumem a donar el millor de nosaltres mateixos, en no sentir-nos constantment amenaçats per un sistema social on sempre ens trobem amenaçats i pressionats, a dos mesos de salari de la indigència

Sovint aquestes iniciatives son estigmatitzades com a marginals, quan , tot el contrari, son experiències avantguardistes que ens preparen pel que haurà de venir. Com ells pregonen, la única forma que la humanitat te de prosperar a llarg termini és la de revisar el funcionament de la societat moderna per a que esdevingui un convidat inofensiu entre els sistemes biològics de la Terra

Disposen d'una estructura agroturística per acollir visitants i fer-los compartir les seves activitats pedagògiques, de salut, d'agricultura biològica, forestals, de transformació alimentària, vestimenta ètica, objectes d'art i espectacles

Més informació a www.cite-ecologique.com

Que en fa de temps que et tinc abandonada

2009-08-27T12:04:00.002+02:00

Estimada La Contenta,

fa temps que no omplo les teves pàgines amb text escrit per mi. L'aparició de les xarxes socials en la meva vida i obra ha desplaçat el temps que t'hi dedicava regularment

Però com que tot evoluciona a la vida, i les TIC també, trobo que aquest espai és ideal per a continuar plasmant els sentiments. les informacions les deixo per les xarxes, les imatges, les bromes i la resta de contactes també

Només tu, estimada la Contenta, pots encabir-hi de forma adequada les meves sensacions

Love always

D

Support the 2009 Ranger Expedition

2009-08-14T08:37:00.000+02:00

Hola,

M'agradaria que col·laboressis fent una donació especial per col·laborar amb la campanya 2009 del Ranger, vaixell de la fundació Oceana que investiga els nostres mars i ajuda a protegir-los

Moltes gracies!!

I've made a donation to support Oceana's 2009 Ranger Expedition to the Canary Islands. Will you do the same?

The Canary Islands' sea floor could be one of the richest habitats for marine life in Spanish territorial waters, but it is largely undocumented - and because of that - unprotected.

Ranger will enable Canary Islands' marine life - sharks and sea turtles included - to continue to thrive because the documentation they collect there will be a key component to their effort to create new protections - hopefully, new Marine Protected Areas (MPAs).

To contribute to Oceana's work and join the effort to protect vital habitat, donate now at:
https://oceana.democracyinaction.org/o/209/t/5439/shop/custom.jsp?donate_page_KEY=3832

---

Oceana Inc.
1350 Connecticut Avenue
5th Floor
Washington, D.C. 20036
1.877.7OCEANA
www.oceana.org
info@oceana.org

Cap de Govern Bartumeu, tot i un SMS

2009-06-04T18:30:00.002+02:00

Demà en Jaume Bartumeu Cassany esdevindrà el cinquè Cap de Govern d'Andorra, desprès de J. Pintat, O. Ribas, M. Fornè i A. Pintat

Ha estat escollit en una sessió estranya degut una vegada més al Sr. Nomen, quines formes d'actuar a la seu del Consell són realment una novetat. I crec que això serà una constant durant tota la resta de legislatura. Ens acabarem acostumant

Un petit detall, però, que potser va passar desapercebut: l'enrenou creat pel Sr. Nomen fent arribar una nota al Sr. Síndic demanant el recés imprevist per poder dialogar amb el PS, i la seva intenció formulada a Gabriel de votar-lo a última hora va començar immediatament després de consultar el seu telèfon mòbil poc abans de procedir-se a la votació del Cap de Govern

El fet de que les sessions del Consell es puguin seguir via Internet des de tot lo mon fa que moltes persones es puguin sentir properes en la llunyania dels temes polítics al seu país

La possibilitat, permesa al Consell, de fer us del mòbils en seu parlamentaria també fa possible que persones absents a la sala puguin indicar, influir o fins i tot manar als seus Consellers que prenguin una posició o una altra, en funció del que van sentint. Potser el Sr. Nomen va rebre una indicació via SMS per bloquejar l'elecció del Sr. Bartumeu, donada la desconfiança que les paraules del parlament del Sr. Rodríguez podien haver creat en persones de fora de la Casa de la Vall

Estarem davant d'una nova forma de democràcia participativa per via electrònica?

Com he sentit dir en més d'una ocasió, sembla per poder pactar amb ApC cal primer parlar amb A desprès amb P i finalment amb C. Això es normal quan s'han de consensuar temes amb una plataforma com la seva. I malgrat tot els pactes potser dependran de si reben o no a última hora una trucada o un SMS als mòbils respectius, la qual cosa és una llàstima per la democràcia parlamentaria

Arribarem a veure al Consell General, com es fa en els actes públics culturals, el teatre o els cinemes, al Sr. Síndic recordant a les Conselleres i Consellers d'apagar els seus dispositius electrònics durant tota la durada de la sessió, no fos el cas, com als avions, que creessin interferències que fessin perillar la bona marxa del vol, o de la sessió?

L'amour!

2009-04-23T16:59:00.001+02:00

Per Sant Jordi, ideal

Playing For Change: Song Around the World "Stand By Me"

2009-04-18T15:52:00.001+02:00

Cinc minuts de felicitat

ARROSADA POPULAR A LA MASSANA

2009-04-17T11:57:00.002+02:00

VOTAR A LES ELECCIONS GENERALS D'ANDORRA 2009

2009-03-29T21:35:00.001+02:00

VOTAR A LES ELECCIONS GENERALS D'ANDORRA

2009-03-22T20:38:00.001+01:00

El dia de les eleccions generals, et trobaràs dues paperetes per dues urnes.

Dues paperetes, per dues circumscripcions: la nacional i la parroquial.

Però són dues paperetes per una sola cambra: el Consell General.

¿No et sembla que les dues paperetes han de validar un sol partit, un sol projecte de país?

Necessitem un govern sòlid i recolzat per una majoria parlamentària.

No ho dubtis, les dues paperetes de les eleccions generals necessiten un sol projecte, un sol partit, el Partit Socialdemòcrata.

Les llistes electorals

2009-03-09T22:29:00.001+01:00

El dia nou de març a migdia s'ha exhaurit el termini per presentar les “candicatures” a les eleccions generals del proper 26 d'abril. Tal com vaig advertir a la tertúlia de Radio Valira el divendres anterior, davant d'opinions que ho donaven tot per cuit i remenat, durant el cap de setmana encara podia ploure, nevar i pedregar, i ha plogut, nevat i pedregat. Fins i tot hi ha hagut una esllavissada: la de la trànsfuga del PS Conxita Mora, ex Cònsol d'Andorra la Vella, que s'ha donat de baixa per email 13 minuts abans del termini de migdia per a presentar-se com a membre destacat de la llista liberal. El 13, un número de mal averany

La meva impressió, imagino que per molts compartida, és que d'aventures i aventurers en política poca cosa es pot esperar. Llistes tancades de pressa i corrents, a contracor i incompletes és un mal favor que se li fa a la democràcia en general i al nostre estimat petit país en particular. Penso que en temes cabdals com ho es aquest, cal fer la feina reposadament, amb molta previsió i més quan el que Andorra li cal és seriositat, responsabilitat i treball. És el que ha fet el PS, triar el seu candidat ara fa un any, tenir el programa enllestit farà uns dos mesos i tancar unes llistes que agradin a la població perquè en son representatives

També vull destacar que només L'Alternativa formada pel PS + GUPI d'Ordino + independents ha estat capaç de presentar-se a TOTES les parròquies en la circumscripció territorial, i a la nacional amb una llista complerta, consolidada i elegantment equilibrada entre les diferents sensibilitats progressistes d'Andorra, on es barreja experiència i nous valors, i on totes les parròquies hi son representades. Les altres “candicatures” no ha estat capaces ni d'això

L'Alternativa representa ara més que mai un projecte polític sòlid, seriós i solvent per fer front a una situació de desgovern que és el que ens deixa l'extint PLA, un partit que fins i tot renega del seu nom. Ara han triat el nom d'un dels dos partits que s'ha enfrontat a les eleccions Iranianes del 2008: Coalició Reformista

Això ho he sabut gràcies a un bon company, mestre i amic. Us copio un petit extracte: “En esta ocasión se conformarían finalmente 2 listas generales de candidatos, el “Frente Unido Fundamentalista” y la “Coalición Reformista”. Entre estos últimos se encontrarían los partidarios de Hashemi Rafsanyani, Jefe del Consejo de Discernimiento y de la Asamblea de Expertos, Mehdi Karrubi, ex candidato presidencial y dirigente reformista del Mosharekat, y varios ex ministros del ex Presidente Mohamed Jatamí”

Sense comentaris

Març dejà

2009-03-08T19:11:00.005+01:00

Empolsegat i ple de teranyines aquet bloc que nota primavera

El debat televisat

2009-01-27T13:01:00.002+01:00

Una persona escriví "jo demanaria que penseu de la proposta de Jaume Bartumeu de fer un cara a cara amb Albert Pintat... "

Com deia una altra persona, en les properes (o llunyanes...) eleccions hi han molts pronòstics!

Ara be, una cosa que es evident es que es plantegen dues Andorres ben diferenciades: el continuisme del liberalisme conservador d'en Pintat versus el projecte socialdemòcrata amb l'Alternativa. D'això es desprèn, lògicament, que per formar Govern només ho podran fer els uns o els altres, malgrat la possible atomització del Consell General

Per tant, encara que no tinguem un règim presidencialista, és normal que els dos principals candidats puguin tenir un debat cara a cara. I en Jaume Bartumeu ho va dir ben clar: que la seva proposta de debat amb en Pintat no excloïa que la tele o els altres mitjans informatius organitzin d'altres debats amb totes les forces polítiques que es presentin, amb el format que es vulgui

Fixeu-vos que ràpidament han sortit veus dient que no s'havia de fer aquest debat entre els dos principals candidats. Per què? Potser perquè al llarg dels anys el Sr. Pintat no ha resistit be cap debat amb el Sr. Bartumeu en els debats d'orientació política del Govern, sigui per falta d'arguments o per manca de cintura política, principalment. Vaja, que còmode , el que es diu còmode no s'hi ha trobat mai en Pintat en un debat amb el Bartumeu...

Potser per això l'any 2005, a les últimes eleccions generals, la TVA va organitzar un debat entre els cinc (5) candidats, la qual cosa a més a més de penosa pels teleespectadors, va ser una successió de monòlegs fets per cada candidat. De veritat voleu que això es torni a repetir??

Sense anar més lluny, a França o a Espanya, els dos principals candidats ens ofereixen debats interessants, malgrat que siguin moltes més les candicatures que es presenten a Caps de Govern dels seus països

Dit això, jo reclamo un debat cara a cara entre el candidat del PS i el del PLA

VALLNORD SOUND FESTIVAL 2008 ORDINO

2008-12-17T08:43:00.002+01:00

Vaig assistir a la gran festa del Vall Nord Festival a Ordino el passat cap de setmana. M'agraden aquest esdeveniments on la música, el ball i la gran afluència de gent fomenten l'alegria i les relacions entre els assistents

La gran majoria de participants a la festa era gent molt jove, vinguts amb una actitud de passar-s'ho d'allò més be i de menjar-se el món i la vida a mossegades. Molt bona energia dins la sala, la veritat

Ara bé, em va sorprendre molt que els organitzadors incloguessin dins la festa unes noies despanpanants que oferien cigarretes a tort i a dret Només entrar et posaven davant els nassos unes cistelletes amb paquets de tabac ros obert i t'entraven per a que tastessis una o més, com a promoció d'una determinada marca tabaquera que n'era sponsor de l'acte

En canvi, en un ambient carregat de feromones sexuals com era aquell passada la mitjanit, no vaig saber trobar cap persona o entitat que regales preservatius al jovent

Sí vaig trobar representants policíacs que vetllaven pel bon rotllo i que no es consumissin drogues il·legals, imagino

M'agradaria que es deixes de regalar tabac als joves i que es facilités molt més l'accés als preservatius, que també poden ser suport publicitari, si del que es tracta és de fer festes per vendre els teus productes. Un preservatiu de làtex amb la inscripció " Oi que no has tastat cap de millor" penso que podria ser un bon lema...

Atentament,

--
Delfí Roca

Felicitat completa per aquestes festes!

2008-12-15T12:16:00.001+01:00

Bon Nadal!! Merry Christmas!! Joyeux Noël!!

AFRIKAANS	geseënde Kersfees
ALBANIAN	gëzuar Krishtlindja
ALSATIAN	gleckika Wïanachta
ARABIC	miilaad majiid
ARMENIAN	Shnorhavor Surb tsnund
BASQUE	Eguberri on
BELARUSIAN	З Божым нараджэннем (Z Bozym naradzenniem)
BENGALI	subho baradin
BOSNIAN	sretan Božić
BRETON	Nedeleg laouen
BULGARIAN	весела коледа (vesela koleda)
BURMESE	Christmas nay hma mue pyaw pa
CATALAN	bon Nadal
CHINESE	圣诞快乐 (shèng dàn kuài lè)
CORSICAN	bon Natale
CROATIAN	sretan Božić
CZECH	veselé Vánoce
DANISH	glædelig jul
DUTCH	vrolijk Kerstfeest
ENGLISH	merry Christmas
ESPERANTO	gojan Kristnaskon
ESTONIAN	häid jõule
FAROESE	gleðilig jól
FINNISH	hyvää joulua
FRENCH	joyeux Noël
FRISIAN	noflike Krystdagen
FRIULAN	bon nadâl
GALICIAN	bo Nadal
GEORGIAN	Ahali tseli
GERMAN	frohe Weihnachten / fröhliche Weihnachten
GREEK	kala christougenna / kala xristougenna
HAITIAN CREOLE	jwaye nowel
HAWAIIAN	mele Kalikimaka
HEBREW	christmas sameakh (barely used)
HINDI	Krismas ki subhkamna
HUNGARIAN	boldog Karácsonyt
ICELANDIC	gleðileg jól
ILOCANO	naragsak a paskua
INDONESIAN	selamat Natal
IRISH GAELIC	Nollaig shona
ITALIAN	buon Natale / gioioso Natale
JAVANESE	sugeng Natal
JAPANESE	meri kurisumasu
KABYLIAN	assegass amegass
KINYARWANDA	Noheli nziza
KOREAN	seun-tan chu-ka-hae-yo
KURDISH	Noela we pîroz be
LAO	souksan van Christmas
LATIN	felix dies Nativitatis
LATVIAN	priecīgus Ziemassvētkus
LIGURIAN	bun Denâ / bun Natâle
LITHUANIAN	su Kaledoms
LOW SAXON	vrolik Kersfees
LUXEMBOURGEOIS	schéi Chrëschtdeeg
MACEDONIAN	sreken Bozik
MALAGASY	tratry ny Krismasy / arahabaina tratry ny Krismasy / arahaba tratry ny Krismasy
MALAY	selamat hari natal
MALTESE	il-milied it-tajjeb / milied hieni
MANX	Nollick ghennal
MAORI	meri Kirihimete
NORWEGIAN	god jul
OCCITAN	bon Nadal
PERSIAN	eydet mobârak
POLISH	Wesołych Świąt
PORTUGUESE	feliz Natal
ROMANI	baxtalo Krečuno
ROMANIAN	un Crăciun fericit
RUSSIAN	C Pождеством Xристовом (S rojdestvom Kristovom)
SAMOAN	ia manuia le Kerisimasi
SARDINIAN	bona pasca'e Nadale (logudorese) / bona paschixedda (campidanese)
SCOTTISH GAELIC	Nollaig chridheil
SERBIAN	Срећан Божић (srecan bozic)
SHONA	krisimas yakanaka
SINDHI	Chrismas joon wadhayoon
SLOVAK	vesele vianoce
SLOVENIAN	vesel božič / vesele božične praznike
SOBOTA	dobro dedek
SPANISH	feliz Navidad
SWEDISH	god jul
TAGALOG	maligayang pasko
TAHITIAN	ia orana e te noera
THAI	สุขสันต์วันคริสตร์มาส (souksaan wan Christmas)
TURKISH	Noeliniz kutlu olsun
UDMURT	Shuldyr Ymuśton
UKRAINIAN	Z Rizdvom Hrystovym
VIETNAMESE	Mừng Chúa Giáng Sinh
WALOON ("betchfessîs" spelling)	djoyeus Noyé
WELSH	Nadolig llawen
WEST INDIAN CREOLE	jénwèl

--
Delfí Roca
http://lacontenta.blogspot.com/

"The earth is our flesh; the rocks, our bones;
The rivers are the blood of our veins."
HUICHOL SHAMAN